dimecres, 17 de juliol del 2013

1713-1714, quina música es podia sentir?

Quins fets musicals, quines músiques o quines cançons es podien escoltar pels volts de 1713-14, ara fa 300 anys, quan van cremar Manresa?
Felip V
A Europa, es pot escoltar música d’autors que acaben de morir (Buxtehude, Charpentier, Purcell, Corelli, Pachelbel, Biber...), compositors en la plenitud de la seva obra (Couperin, Pepusch, Caldara, Albinoni, Vivaldi) o els inicis de músics com Telemann, Rameau, Bach, Handel o Domenico Scarlatti.
A llatinoamèrica ja feia cent anys de la primera obra polifónica “HanaqPachaq” i el 1701 s’estrena la primera òpera La púrpura de la rosa, composada per Tomás de Torrejón y Velasco que junt amb Juan de Araujo són bons exponents dels compositors europeus emigrats a Amèrica Llatina. Però en aquest temps ja és important l’aportació de compositors nadius com Manuel de Zumaya a Mèxic i Juan de Herrera a Colòmbia.
Manuscrit de Juan de Herrera Christus factus est 
a la Universidad Nacional de Colombia.


A la península l’ambient general de guerra fa una mica irregular la programació musical i difícil d'observar just a l’any 1713. En general s'ha de pensar que la música italiana era el gran referent a l'època. Poc abans de la nostra data, la vida musical s’articulava a l’entorn de les dues corts: la de Felip V a Madrid i la de Carles d’Àustria a Barceona. A Madrid es programen sarsueles i es senten obres de Sebastián Durón (mestre de la capella de palau), José de Torres (organista de la Real Capilla), Antonio Lliteres, Gaspar Sanz…A Barcelona Giuseppe Porsile, Pere Rabassa (el 1713 fou nomenat mestre de capella de la catedral de Vic), Antonio Martín y Coll, Santiago de Murcia, Antonio de la Santa Cruz, Jaime de la Té y Sagau, Francisco Guerau, Juan Cabanilles, Francesc Valls… , Suposadament l’any 1708, es representa per primera vegada una òpera als Països Catalans titulada “Il più bel nome”, d'Antonio Caldara.
Molts dels músics de la Coronela de Barcelona eren de la comunitat gitana.
La dansa de la pavana era desfassada i en canvi el minuet, el canario i la follia eren la nova moda.
Villancico Midiendo las diferencias de Pere Rabassa. Editorial Trito.

Glòria Ballús cita una curiosa anècdota:
"Cal esmentar la Missa Scala Aretina que Francesc Valls va estrenar en el 1702, segurament per celebrar la clausura de les Corts Catalanes presidides per Felip V, i que es va tornar a interpretar a Barcelona, el 1710, per festejar la victoria a Almenara de Parxiduc Carles. Sembla que aquet fet tindria unes conseqüències polítiques contra el compositor.
En el 1715, aquesta composició inicia una gran polèmica seguida immediatament entre uns cinquanta músics i tractadistes espanyols i dos d'estrangers: l'italiá Alessandro Scarlatti i el portugués Pedro Vaz Regó, que dura fins 1737, originant una setantena de fulletons en pro i en contra -encara que la majoria es decantaren a favor de Valls-. En el 1717 va ser represaliat del seu càrrec a la catedral de Barcelona fins el 1725, quan Espanya signa el Tractat de Viena. Així, una "novetat compositiva" molt petita, en una obra no massa coneguda, va ser l'eix d'una llarga j polémica. Per això pren forçaa que es tractés d'un tema polític mes que musical."("La Missa Scala Aretina, a tres cors (11 veus en la primera versió i 13 veus en la segona) i instruments. 
Rep el nom per què Valls va utilitzar l'escala Aretina de 6 notes de Guido d'Arezzo. La controversia va sortir per una dissonáncia de novena sense preparar sobre les paraules "miserere nobis" del Gloria: era la innovació formal que havia fet en una única nota i que semblava ser inadmissible en l'harmonia hispánica de l'època.")

A Montserrat, el nostre centre musical més proper, succeia una disputa curiosa. La meitat dels monjos eren d'origen castellà depenents de Valladolid i l'altres meitat catalano-aragonesos. El fet que molts dels escolans seguien la seva vocació quedant-se al monestir o fent de monjos desequilibrava la balança de poder i influència cap el sector català (més a favor de l'arxiduc) cosa que va provocar que el sector castellà (certament felipista) fes pressió per dissoldre l'escolania, Per sort no va prosperar l'intent. Miquel López (aragonès i exescolà) n'era el músic més remarcable.

Obra de Miquel Lopez de la Biblioteca de l'Orfeó Català



A Manresa, en l’aspecte musical, la crema de la Seu el 1714 i el fet de convertir-se en caserna de les tropes felipistes va ser un cop molt dur, ja que es van malmetre els dos orgues que disposava i una part important dels fons musicals anteriors a aquesta data. Antoni Serra n’era l’organista (de 1713 fins 1715) i Pere March el mestre de la Capella (de 1702 a 1725). La Capella de Musica de la Seu és en aquell moment encara, el focus principal de música i del seu aprenentatge a Manresa. Cor i instrumentistes (xeremia, baixó, violins…) eren dirigits pel mestre de capella.
Indestriable del món de la música són les festes, on és un element imprescindible. Una de les festes més importants a l’època era la de Corpus. Drac, Àliga, Mulassa, diables i el gegant sembla que eren les figures més importants de la processó en aquell any, ja que figures com el bou, l’àngel o el lleó sembla que havien desaparegut i nans, geganta, bastoners, cavallets i trampes (dues timbales que, posades damunt un cavall, les feia sonar el timbaler) van anar apareixent posteriorment. Altres festes eren la processó dels Cossos Sants (actual Festa Major), els inicis del que podien ser les enramades, la processó de la Puríssima Concepció i una incipient festa de La Llum (a càrrec de la Confraria de la Santíssima Trinitat amb la col·laboració del Consell de la Ciutat). Caramelles, aplecs i carnestoltes també hi tenien presència.
La Congregació dels Dolors de Ntra. Sra. fundada a l’església de Sant Miquel el 1704, era l’encarregada de d’organitzar la processó dels Dolors en la que és probable que pels volts de 1713 ja sortís l’esquadró de romans, les dues flautes, els tambors i el sò de la trompeta però no hi ha la primera referencia fins 1728. 

La primera constància impresa dels goigs de la llum és de 1739 però hi ha referències que al 1696 es cantaven uns goigs molt antics.
En festes de Pasqua i en diferents ballades es tocava la flauta, tarota (o xeremia), el tamborí i la cornamusa (cobla de tres quartans) i en la música profana grups de quatre clarins, dos pífanos i dos tabals.
Manresa va organitzar una festa el 1711 motivada per la coronació de l’arxiduc Carles com a Emperador d’Àustria.



En el món de les cançons populars és difícil saber què es cantava ja que l'interès folklorista encara faltava un temps perquè nasqués. Però si que sabem quines cançons parlen dels fets d'aquesta guerra o de fets anteriors remarcables.
  
Les ninetes ploren: pel record del bandolerisme català.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.
La cançó d'en Serrallonga: també pel record del bandolerisme català.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els Miquelets d'Espanya: o el record de la guerra dels segadors.
ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

Els tres segadors: també del record de la guerra dels segadors.

ROVIRÓ, AIATS, GIRBAU. Història i memòria, Cançons populars de la història de Catalunya. Editorial FARELL 2004.

El cant dels aucells: per donar suport a l’opció austriacista i animar els partidaris d’aquesta causa.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

Cançó d'en Bach de Roda: presenta la tràgica fi d’aquest líder dels vigatans l’any 1713.
CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.
Mambrú se fue a la guerra: es la versió en espanyol d’una cançó popular infantil francesa  Marlbrough s'en va-t-en guerre composada després de la batalla de Malplaquet (1709), que va enfrontar els exèrcits de Gran Bretanya i França, durant la Guerra de Successió.

El rotlletó

També El desembre congelat, la Muixeranga d'Algemesí....


Si en voleu llegir més coses....

ROVIRÓ, Xavier; AIATS, Jaume i altres. Cançons populars de la Història de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2004.

TORRAS i SERRA, Marc. Manresa. Festes i tradicions. Manresa: Edita Ajuntament de Manresa, 1990.

CAPMANY, Aureli. Cançoner Popular. Barcelona: Ketres Editora: 1980.

VILAR, Josep Maria: La música a la Seu de Manresa en el segle XVIII. Manresa: Centre d'estudis del Bages, 1990.

1 comentari:

  1. També hi ha versió catalana de la cançó del Mambrú. La publica Aureli Capmany al seu Cançoner Popular amb el número LXIX

    ResponElimina