divendres, 4 de novembre del 2016

D'espies corals

Ja vaig parlar en altres entrades sobre la rivalitat entre les dues capelles de música de Manresa o entre les corals La Aurora i l'Helicon manresano.
Però es que ara va d'espies! Ho explica Francesc Perramon i Pla en un article del llibret del centenari de la Societat Coral Sant Josep de Manresa (1877-1977) editat per Caixa d’Estalvis de Manresa.

"La llavor sembrada pel mestre Anselm Clavé va germinar esplendorosament allà pels anys trenta d'aquest segle. Vull referir-me a l'etapa viscuda a través d'una de les corals claverianes que llavors també va aportar-hi el seu granet d'arena per aconseguir que la nostra ciutat estigués entre les primeres del nostre poble. Em refereixo a la Penya Joia.
(...) és que llavors les corals manresanes tenien establerta una competència que res tenia a veure amb l’animositat. Era una competència humana de fer-ho be, de gaudir d'un bon mestre, d'unes cordes nombroses i ben timbrades i també d'una parròquia adicta. A algú li sonarà estrany que parlem d'una parròquia adicta. Era així. Es podia fàcilment comprovar en les dates senyalades per a sortir a cantar al carrer. Principalment per Pasqua. Les Caramelles, la nit del dissabte de Gloria, era el dia cim, esperat durant l'any per totes les. corals manresanes. Fins a altes hores de la matinada del diumenge, eren acompanyades durant el seu recorregut pels seus "forofos", embaladint-se amb els cants del seu "coro" i enviant, de passada, els seus "espíes", a comprovar com ho feien les altres corals per establir després quina havia estat més afortunada. Era un "test" seriós, on hi existia una imparcialitat digna d'elogi, doncs la competència estava marginada en aquest cas i sí valorada totalment la força —ja que era un verdader "tour de force" aquella cantada— les dificultats de la sardana i "pout-pourri" que generalment es cantaven, la sonoritat de les veus i el conjunt armoniós del grup. Crec que era principalment aquesta competència que donava vida a les corals.

La Penya Joia, com la majoria, era formada per un nucli ben divers, nodrit especialment de gent obrera que no sabia res de música, si voleu, que tampoc coneixia l'art ni la tècnica del cant i eren molt pocs els que tenien noció de solfeig i que tampoc havien aprofundit en tenir-ne coneixements. Eren grups d'amics que els assajos els lligava a passar junts unes hores de lleure durant uns determinats dies de la setmana i fruir a l'ensems de l'amigable tertúlia que això comportava. Eren moments que s'esperaven. Era una obligació tàcitament compartida, i entre broma i broma es preparaven amb tota la bona fe del món les cantades. Que a mes de les Caramelles, podia ser la nit de Sant Joan, la Passió o alguna altra d'especial. La llarga pervivència, l'amistat dels seus components i recollir quelcom a través de les cantades per a fer l'anyal "sortida" a un lloc determinat amb el seu corresponent xeflis. A aixó era tot. (...)"


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada