Critica de concert d'Amat i Piniella

Dures preguntes i dura conclusió la que feia Joaquim Amat-Piniella el 1934 sobre l'assistència a un concert al Kursaal. Sembla que no hem millorat pas gaire, no creieu?

El chor de Cosacs del Don

Ahir al Kursaal

Joaquim Amat-Piniella

(“El Dia”, 19-5-1934)

"Els cosacs del Don, que dirigeix Serge Jaroff, va actuar ahir nit al Kursaal.
Un conjunt de veus, sotmeses a una disciplina fèrria, a una matització perfecta i oferint una compenetració absoluta. Això fa que les obres que canten, siguin un model d’execució, a l’ensems que expressades amb un fervor gairebé místic. Tant les composicions religioses com les de caràcter popular ens produïren per aquests dos motius, una profunda impressió. Una gran seguretat en cadascuna de les cordes i una plenitud harmònica, com poques vegades havíem sentit en grups d’aquesta naturalesa.
L’incomprensible, però, és l’escassetat de públic que hi va assistir.
Llevat dels seients més populars en els quals hi havia un públic entès i entusiasta, l’aspecte del teatre era desolador. ¿És que no hi ha res a fer amb el nostre públic? ¿On eren tots aquells senyors que es diuen tan amants de l’art i que foren capaços d’omplir el teatre cada vegada que fou representada aquella gran porqueria en vers, que es titulava «El divino impaciente»? ¿On eren aquells que van riure tan amb la enorme bajanada de «La Camisa de la Pompadour»? No podran al·legar el preu. Hauran de confessar forçosament l’atròfia de la seva mentalitat.
Amb tot, els pocs que érem vam aplaudir frenèticament i premiàrem en tot el que ens fou possible, la tasca del formidable conjunt choral dels Cosacs del Don."

Article reproduit a memoria.cat

El programa seguent és del concert que va oferir el cor, dos dies després del de Manresa, al Palau de la Música Catalana.

Programa extret del Centre de Documentació de l'Orfeó Català

D'espies corals

Ja vaig parlar en altres entrades sobre la rivalitat entre les dues capelles de música de Manresa o entre les corals La Aurora i l'Helicon manresano.
Però es que ara va d'espies! Ho explica Francesc Perramon i Pla en un article del llibret del centenari de la Societat Coral Sant Josep de Manresa (1877-1977) editat per Caixa d’Estalvis de Manresa.

"La llavor sembrada pel mestre Anselm Clavé va germinar esplendorosament allà pels anys trenta d'aquest segle. Vull referir-me a l'etapa viscuda a través d'una de les corals claverianes que llavors també va aportar-hi el seu granet d'arena per aconseguir que la nostra ciutat estigués entre les primeres del nostre poble. Em refereixo a la Penya Joia.
(...) és que llavors les corals manresanes tenien establerta una competència que res tenia a veure amb l’animositat. Era una competència humana de fer-ho be, de gaudir d'un bon mestre, d'unes cordes nombroses i ben timbrades i també d'una parròquia adicta. A algú li sonarà estrany que parlem d'una parròquia adicta. Era així. Es podia fàcilment comprovar en les dates senyalades per a sortir a cantar al carrer. Principalment per Pasqua. Les Caramelles, la nit del dissabte de Gloria, era el dia cim, esperat durant l'any per totes les. corals manresanes. Fins a altes hores de la matinada del diumenge, eren acompanyades durant el seu recorregut pels seus "forofos", embaladint-se amb els cants del seu "coro" i enviant, de passada, els seus "espíes", a comprovar com ho feien les altres corals per establir després quina havia estat més afortunada. Era un "test" seriós, on hi existia una imparcialitat digna d'elogi, doncs la competència estava marginada en aquest cas i sí valorada totalment la força —ja que era un verdader "tour de force" aquella cantada— les dificultats de la sardana i "pout-pourri" que generalment es cantaven, la sonoritat de les veus i el conjunt armoniós del grup. Crec que era principalment aquesta competència que donava vida a les corals.

La Penya Joia, com la majoria, era formada per un nucli ben divers, nodrit especialment de gent obrera que no sabia res de música, si voleu, que tampoc coneixia l'art ni la tècnica del cant i eren molt pocs els que tenien noció de solfeig i que tampoc havien aprofundit en tenir-ne coneixements. Eren grups d'amics que els assajos els lligava a passar junts unes hores de lleure durant uns determinats dies de la setmana i fruir a l'ensems de l'amigable tertúlia que això comportava. Eren moments que s'esperaven. Era una obligació tàcitament compartida, i entre broma i broma es preparaven amb tota la bona fe del món les cantades. Que a mes de les Caramelles, podia ser la nit de Sant Joan, la Passió o alguna altra d'especial. La llarga pervivència, l'amistat dels seus components i recollir quelcom a través de les cantades per a fer l'anyal "sortida" a un lloc determinat amb el seu corresponent xeflis. A aixó era tot. (...)"

Paisatge sonor de l'entorn de Manresa

L'Ignasi Cebrian en un interesantíssim article al Pou de la gallina descriu el ric paisatge sonor de l'entorn de Manresa:

Fotografia: Miquel Àngel Ramos a Nació Digital

"La vista és el més desenvolupat dels cinc òrgans dels sentits que tenim el humans. Per això, quan parlem de la natura ens vénen a la memòria imatges tòpiques de paisatges, d’animals o plantes. Imatges massa sovint emmudides. Gairebé mai no pensem en els sons. La realitat, però, és molt més complexa. A aquestes imatges els faltarà la banda sonora, i, també, les olors, els gustos i el tacte (temperatures i humitats ambientals).

L’Anella Verda i els diferents paisatges que la conformen és plena de sons. Cada paisatge és correspon amb un paisatge sonor. I aquests no sempre són els mateixos, canvien al llarg de dia i en el pas de les estacions de l’any. Les fonografies que n’obtenim són tan diverses com les fotografies que en podem fer, i depenen de la percepció individual i de cap a on focalitzem les orelles. Segons el fonògraf, la fonografia serà diferent.

Per començar, tenim els paisatges sonors agrícoles de Viladordis i el Poal. Escoltarem la remor de l’aigua de la sèquia afegida als cant del ocells, molt divers a la primavera i a l’estiu, i no tant a la tardor, on predominaran les veus de les garses i els tudons. I, de tant en tant, escoltarem el soroll de la maquinaria agrícola: tractors, maquines de podar. O, a prop del masos, els grunyits dels porcs, els bels d’ovelles, els cloqueigs i cants de gallines i galls, els gossos bordant o alguna vaca mugint.

Els espais naturals de l’Anella, les rieres i els rius, també tenen la seva sonografia. Quan porten aigua i ets a la vora, sents molt bé la fressa confusa de l’aigua baixant. A la qual se sobreposen els cants dels ocells: el repic de la mallerenga carbonera, el refilet del rossinyol, algun picot repercutint sobre un arbre i el cant coral d’altres ocells com el pit roig, l’oriol, la garsa, el tudó i la tórtora. A la nit i a la primavera, hi podem escoltar els raucs de les granotes, el flauteig dels gripaus, el trepig sobre la vegetació d’algun animal mamífer d’activitat crepuscular o nocturna, un porc senglar o un toixó, i els esgarips d’òlibes i mussols. A l’estiu, i cap al migdia, el carrisquejar dels grills i de les llagostes, i el brunzit dels mosquits.

En els entorns més propers a Manresa, atapeïts per xarxes viàries, hi escoltem el soroll constant de la circulació de vehicles. En algun punt, aquesta remor s’ha atenuat amb pantalles acústiques. I dins de la ciutat tot canvia. Poder escoltar els sons de la natura depèn del trànsit rodat, de l’hora del dia i del lloc on estem. El paisatge sonor del parc de Puigterrà difereix molt del de l’avinguda de les Bases. Quan el transit no ens apaga la resta de sons, podem arribar a escoltar el parrupeig dels coloms, les tórtores i tudons o el grallar d’alguna garsa despistada i, fins i tot, si bufa el vent, el soroll de les branques i de les fulles dels arbres".

No us esteu d'anar a sentir aquests concerts!

Un instrument manresà: l'orgue-saltiri

A l'Arxiu Históric de Manresa hi ha un manuscrit anònim de finals del segle XVIII en que s'explica el mètode d'afinació d'un saltiri.  

Saltiri del segle XVIII, al Museu de la Música de Barcelona

Portada del manuscrit

En una època en que ja es demanava una gran fiabilitat als instruments musicals, el saltiri resultava complex d'afinar i s'havia de fer massa sovint. Vist aquest inconvenient, un manresà, en Joseph Pujol va inventar un saltiri en que les cordes eren barretes de fusta que accionaven tubs d'aire. Així doncs, problema resolt, encara que l'instrument no va tenir gaire volada en una època en la qual el saltiri ja estava en decadència. Al Museu de la Música de Barcelona se'n conserva un que segurament és dels únics o l'únic instrument fet per un manresà que s'hi conserva.

Fotos d'Andreu Cano

Aquest invent és explicat en el manuscrit d'aquesta manera:
"En lo 10 any 1768 Joseph Pujol natural de Manresa, home de gran ingeni, y sonador de salteri, vehen al gran cuydado q. hera menester per mantenirlo afinat, idea fer un salteri ab flautas, que inventà: y com que aquest nou salteri se mantenia afinat (perq. las flautas més seguramen mantenen son to) fou aplaudit y alabat lo salteri de nova invensió. Y enseguida ne construhi molts en Barcelona aont se domicilia, y morí de pesta q. allí avia en lo any. 

Aquest salteri de flautas, porta la mateixa disposició de puns y en lloch de cordas són bastonets, o vergas de fusta. de boix un poch rebaixadas, posadas a imitació, y proporció, y forma del salteri de cordas. Ab facilitat dava lo ven lo mateix sonador".

Fitxa de l'instrument del catàleg

del Museu de la Música de Barcelona

(pp. 410-411)

Per saber-ne més:
Un mètode d'afinació del salteri del segle XVIII de J.M. Vilar

Note burlesque:
No confondre el nostre Joseph Pujol amb Joseph Pujol el "El Petòman", francès d'origen català que va triomfar al Molin Rouge exhibint la seva habilitat de fer pets de diverses maneres. Una d'elles, inventà la manera de tocar una ocarina a còpia de ventositats.

Josep M. Planes i la Festa Major

Aquest blog també s'afegeix al 80è anniversari de l'assassinat del periodista Josep Maria Planes (Manresa, 31 de gener de 1907 -Barcelona, 24 d'agost de 1936)- Un dels primers articles que va escriure és aquesta presentació de la festa major de Manresa de l'any 1924. 

Fotografia de la revista CIVTAT

Festa Major

"Què tindran aquestes paraules, que a l'oïr-les ja ens porten a la memòria un cúmul de records? Campanes enlaire, gent excessivament endiumenjada, forasters amb guardapols encarcarat i maleta d'un vermell comprometedor; empentes, àpats pantagruèlics, cafeters que fan l'agost, espectacles cridaners i òpera econòmica. Música: música bona, música mitjana i música dolenta; sobretot música dolenta. Sol, molt sol; d'aquell que cau a plom, que sembla que rebot al tocar a terra. Jovent que fa broma, donzelles que fan broma, tothom fa broma! Més forasters, d'aqueslls que de tant venir cada any, quasi bé ja no ho són de forasters. Altra volta empentes i música i sol i processó de compromís. Sermons dissimuladament patriòtics, corporacions renegres amb olor de neftalina i balls amb la mateixa sentor.
Festa major de la gent i diada pitjor d'un seguit de bestioletes que paguen amb la vida llur la nostra alegria. Una alegria que té molta semblança amb l'espuma de xampany de poc preu.
Tot això és festa major. Tot això, i encara una pila de coses més que, com les tronades i castells de focs, estan oficialment destinades a alegrar-nos l'existència. I ens alegrm, doncs no ens queda pas altre remei. Aquell arròs, que el coneixem com si fossim de família, no ens ho perdonaria mai, que no ens alegréssim.
I presidint tot aquest guirigall, la Seu, la nostra Seu s'alça ufanosa i fins si gosés, faria una mitja rialleta de senyor Esteve satisfet.
Festa major! Font inestroncable de temes per poetes carrinclons, jo et saludo. Et faig sapiguer que et saludo i et tinc un xic, un xic de malícia. La meva salutació és donada baix la "corda civil", que diria Pirandello, si Pirandello tingués el mal gust d'escriure alguna cosa sobre qualque festa major."
PLA DE BAGES Diari de Manresa de divendres 29 d'agost de 1924

Per saber-ne més:
http://www.memoria.cat/planes/

Peculiaritats lingüístiques manresanes

Què sobta a un igualadí quan sent parlar un manresà? A l'Inventari del Patrimoni immaterial de Manresa n'hi ha alguns exemples i jo n'afegeixo algun altre:

Asmari*: variant col·loquial del nom “armari”.

Baleiar*: Passar aigua per una cosa, esbandir-la.

Basquests*: calçat esportiu (“vambes”), es pronuncia amb un accent marcat sobre la “e”.

Desprenses: Col·loquialisme que expressa posterioritat de temps. ‘Després’.

Foc a terra*: Llar de foc.

Gormand: Adjectiu referit a la persona que té afecció per al bon menjar.

Passera*: Empremta que hom deixa després que s’hagi fregat el terra (“no facis passeres, que després tot queda marcat!”).

Pipiripip: variant manresana del mot “rosella”.

Plegar: Verb que s’utilitza per indicar que cal recollir una cosa del terra (“plegueu les joguines!”).

Postada: S’utilitza en comptes de dir “prestatge” o “lleixa”.

Punxir *: S’utilitza en comptes de “punxar” (“he anat a fer-me unes anàlisis i m’han punxit tres vegades!”)

Racó: Nom utilitzat en el sentit d’”escombraries” (“llença això al racó”).

Torreta: varietat de la paraula “test” (“has de canviar les torretes; si no, se’t moriran les plantes”).

Vaic*, vaigui*, faic*, faigui*: formes verbals col·loquials dites a Manresa en comptes de: vaig, vagi, faig, faci.

Cap a la banda de les Tortonyes!: Locució manresana per indicar que una localització no és gaire cèntrica, que és més aviat llunyana o desavinent.

Els mots amb asterisc no són al diccionari normatiu, o no hi són amb l’accepció amb què es diu a Manresa.

Jo m'atreveixo a afegir:

Perxò: enlloc de "per això".

Tenca la porta: en lloc de "tanca la porta".

Tinya altura:  a molts llocs és la "peste alta" .

Tonyu: per un cop al cap.

Xixanta: per seixanta.


Per saber-ne més:

http://calquinze.blogspot.com.es/2008/10/parlem-manres_04.html

http://blocs.mesvilaweb.cat/adam/?p=168019

Pare Gregori Estrada

Aquest matí ha mort al Monestir de Montserrat el P. Gregori M. Estrada i Gamissans de nom Francesc Xavier Estrada i Gamissans. Tenia 96 anys, en feia 80 que era monjo i 73 que va ser ordenat sacerdot. Val la pena fer-ne una mica de ressenya ja que era nascut a Manresa (fill del carrer Sobrerroca) i profundament dedicat a molts aspectes de la música.

Fotografia de Monestir de Montserrat

 P. Gregori Estrada (2008)

Nascut a Manresa el 28 d'abril del 1918, als vuit anys va ingressar a l’Escolania de Montserrat, on en passà sis com a escolà. Ingressà al monestir el 30 de juliol de l’any 1933 i va fer la professió simple el 6 d’agost de 1934. En esclatar la guerra civil es desplaçà a Roma i després a Subiaco, on retrobà un grup de monjos, amb l’abat Marcet, que també havien fugit de Catalunya. De Roma, acceptant la invitació de monestirs europeus, Dom Gregori anà al monestir de Maria Laach, a Alemanya, on va fer els estudis de filosofia. Posteriorment, els cursos 1937-1939 anà a Beuron, per tal d’estudiar la teologia amb els monjos jóvens de la congregació beuronesa.

El 1939, en esclatar la II guerra mundial, el jove Estrada tornà a Roma on continuà els estudis de teologia a la Universitat benedictina de Sant Anselm i el 13 de novembre d’aquell mateix any va fer la professió solemne a Subiaco. El 1940, a Sant Joan del Laterà, va rebre el subdiaconat i retornà a Montserrat en acabar el curs. El 1941 rebia l’ordenació presbiteral alhora que continuava els estudis musicals a Barcelona.

A l'Escolania té de mestres els monjos Anselm Ferre, Àngel Rodamilans i Ildefons Civil en cant, piano, orgue, violí i violoncel. Va cursar els estudis eclesiàstics a Montserrat, que va compaginar amb l’ofici d’organista de la comunitat, suplint el P. Ildefons Pinell. Va ampliar els estudis musicals al conservatori del Liceu de Barcelona on estudià orgue amb Josep Muset (1935-1936); més tard ho feu amb els mestres Josep Barberà (1941-1947) i Cristòfor Taltabull (1946-50) en harmonia i contrapunt. 
El 27 de desembre de1950, el P. Gregori Estrada va arribar a París, on va estudiar orgue durant uns cinc mesos, amb el mestre Marchal. Va estudiar també la fuga, amb Köchlin, i s'havia entrevistat amb Messiaen.

El P. Gregori va ser l’organista de Montserrat fins a principis del segle actual i director del cor dels monjos fins el 2002 i professor de l'Escolania, Després del Concili, amb el P. Ireneu Segarra i el G. Odiló Planàs, el P. Gregori va adaptar els cants litúrgics al català. Com a compositor centra la seva obra en la música religiosa i litúrgica en llatí i català. Va promoure els tallers d’orgueneria de Collbató i de campanes de Monistrol de Montserrat.  Va exercir una gran influència en la vocació organista de Gabriel Blancafort, aconsellant-lo d'entrar en els tallers de Can Rogent (1952) y González a París (1958). Mestre d'orgasnistes com Modest Moreno i Montserrat Torrent. Com a musicòleg destaca en el treball amb Joan Cererols, Miquel Lòpez, Pare Antoni Soler i el Llibre Vermell (sobretot interpretant-ne els signes de la dansa). Era membre de la Societat Catalana de Musicologia, de la qual en va ser president (1979-1991), filial de l’Institut d’Estudis Catalans: des del 1992 era membre emèrit de la Secció Historicoarqueològica d’aquesta institució. Formà part de l'equip tècnic del Secretariat d'Orfeons de Catalunya i de la Federació Catalana d'Entitats Corals. Ha estat director del cor monàstic de Montserrat i creador i director de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat que se celebren ininterrompudament al Monestir des de 1970. Va fer nombrosos enregistraments de música per a orgue i de cant gregorià. Va formar part de la comissió tècnica del nou orgue amb l'abat Cassià Ma Just, G. Odiló Planàs, G. Ramon Oranias, P. Jordi-Agustí Piqué, G. Lluís M. Miralves, G. Efrén de Montellà i G. Andreu M Martínez.

Foto de catalunyareligió.cat

Del llibre Quaranta-cinc anys de director de l'Escolania de Montserrat escrit per Ireneu Segarra en reprodueixo dues anècdotes:

(al 1950 el pare Gregori Estrada tornant de Paris) "Havia sentit tocar els grans organistes i tota classe de música bona (...). L'endemà, amb expectació de tots, tocà a la Conventual l'orgue superior. Les seves improvisacions van fer una impressió òptima. Ens digué que, havent de tocar el nostre petit orgue, no s'hi trobava còmode. L'11 d'ovtubre, a l'ofertori de la missa conventual, va tocar una peça de Messiaen, que per alguns músics fou una veritable visió nova de la música; per d'altres, una veritable mortificació, fins a un escàncol. Tothom ho va comentar amb gran interès. L'ambient però no era favorable en general pel que era modern."

(al 1953 ) "Amb el Pare Gregori Estrada vam conviure uns deu dies, amb els nois cantors de Viena, a l'Augartenpalais, i vam visitar els de Ratisbona i també hi vam conviure (...). Pel que vaig poder veure, a tots dos llocs em van semblar una possible solució per a l'organització de la nostra Escolania.
Les dues escoles de Nois Cantors disposaven d'un gran nombre de nois i es podien dividir en diferents grups. Tant en un lloc com en l'altre, disposaven de dos, tres i quatre grups que s'alternaven en les actuacions (...)
Vam parlar del problema amb el P. Gregori estrada i vaig veure de seguida que ell tenia unes altres orientacions. Jo creia que amb 75 nois es podien formar dos grups actius i un de preparació a la nostra Escolania. El Pare Gregori, en canvi, pensava que amb quinze nois n'hi hauria prou. Aquests quizs, naturalment, tots de categoria. Però, com trobàvem aquests quinze? I tots quinze conservarien la veu durant l'any?"

Una opinió de l'entrevista al programa de tv3 (1994) Signes del temps:

Entevistadora: Hi ha molta gent, vostè abans ens ho comentava, qu puja a Montserrat a participar de les eucaristies però molts d’ells, em consta, tenen dificultat per arribar als cants que vostès proposen..

Pare Gregori Estrada: Són massa alts..

E: Són massa alts, s’escanyen. Llavors què és millor que no cantin o vostès els aconsellerien que s’hi esforcessin. Què han de fer?

PGE: Que mirin de cantar dins les seves possibilitats, sense fer grans esforços, però dins de les seves possibilitats. Però em sembla que aquesta gent que no hi arriben són una minoría, perquè de fet molta gent respon. Ara, comprenc que no hi arriben, no és massa alt tampoc. He experimentat quan estaba a Alemanya, que els alemanys canten partitures molt més altes que els d’aquí. Per tant tenen una formació musical important, potser ens falta això.

                                   Regió7 de 1 d'abril de 2015

Obituari de La Vanguardia de 20 de març de 2015

Per saber-ne més;

• “Gregori Estrada, monjo i organista”, article del P. Josep Miquel Bausset per a la revista SAÓ del mes de juny de 2012.
• http://www.abadiamontserrat.cat/(S(dv1yunxa1hdj1u42yghz2huy))/App_Themes/White/Documents/Noticies/catala/gregori.pdf
• SEGARRA, Ireneu. Quaranta-cinc anys de director de l'Escolania de Montserrat (1950-1951, 1953-1997) L'Abadia de Montserrat, 2000.
• http://catalunyareligio.cat/ca/articles/mestre-gregori-estrada-una-musica-te-present
• http://www.montserratcomunicacio.cat/(S(3gnnv4j43do3uplo4evfbwxx))/videos.aspx?newsid=www.youtube.com/embed/avn2kZp3k2I&Newstitol=Mor%20el%20P.%20Gregori%20M.%20Estrada,%20monjo%20i%20prevere

Escoltar-lo:

• http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/1994-gregori-m-estrada/video/5486332/
• Interpretant a l'orgue Música catalana d'orgue del segleXVIII
• Un cant litúrgic de Montserrat

Llegir-lo:

• Article: Interès de l'expressivitat del cant Gregorià en la història de la música
• Article: La formació musical del pare Antoni Soler a Montserrat

1986 i 1987 la gran crisi de l'Orfeó

Una de les característiques més importants i més difícils de treballar en les entitats és el relleu generacional tant per mantenir la capacitat de treball com per adequar-se als canvis de l'entorn en que es mouen.

Un exemple va ser el de l'Orfeó Manresà els anys 1986 i 1987. L’envelliment dels cantaires, no incorporar-ne  de nous, els nous aires corals de la ciutat i del moment, porten l’Orfeó a un encarcarament musical, artístic i social considerable.

El setembre de 1986 dimiteix Josep Maria Descarga, director de l’Orfeó “perquè el cor no li responia com a ell hauria volgut”. Però la Junta (presidida per Pascual Piñot Busquet) no li accepta momentàniament fins a trobar, malgrat les dificultats d’aconseguir-ho, un nou director: Jordi Noguera Perathoner. Aquest va fer proves als cantaires, “posant el llistó tant elevat que la immensa majoria no el va passar”. A partir d’aquí comença un temps de renovació amb l’adhesió de nous i antics cantaires. Però el cor queda trencat “en dues meitats, els vells i els nous”. En acabar l’etapa Piñot-Orriols, el 1988 passa a presidir l’Orfeó Antoni Fernández Ayuso (antic president de JJMM de Manresa) que també agafa el relleu de la renovació, amb Jordi Noguera que  prepara un programa de valsos de Brahms i que va resultar ser un èxit extraordinari. Aquest fet dona irreversibilitat i solidesa a tota la nova proposta. Posteriorment en els actes del 90 aniversari el cor realitza un programa de compositors catalans del segle XX i el Davide Penitente de Mozart.

 Regió 7 14-VII-1988. Reproduit a: http://navarcles-noticiesmenysantigues.blogspot.com.es/search/label/Jordi%20Noguera

Tot plegat va ser un canvi arriscat, necessari  i valent però força dolorós. Ho analitzava Josep M. Orriols i Morros a Les persones i els fets XLIV del Pou de la Gallina en conversa amb Jordi Sardans. Orriols que ja va ser president de l’entitat de 1978 a 1982, en aquesta etapa va fer de vice-president al costat de Piñot. Afirma que “ ningú no dubta que s’havia de fer, molt especialment el mestre Descarga (que no n’era el culpable i fou el qui va rebre), ja que la seva dimissió va ser motivada perquè el cor no li responia. El que sí que pot ser discutible és la manera en què es va fer, que indubtablement va ser molt poc elegant i tots hem d’entonar el mea culpa, per no haver fet correctament el que era inevitable. Lamento que no en sabéssim més”. Orriols veia les noves generacions “no tant romàntics però sí més perfeccionistes” ja que “moltes de les quals no saben què és l’Orfeó, perquè ningú els ho ha ensenyat, que van a cantar perquè els agrada el cant i la música, però que és difícil que connectin amb l’esperit orfeònic d’altres èpoques”.

Regió 7 16-III-1991. Reproduit a: http://navarcles-noticiesmenysantigues.blogspot.com.es/search/label/Jordi%20Noguera

Qui els parla, en aquella època, era director de la coral Ixent, que junt amb la coral Ressò eren les seccions infantil i juvenil, respectivament, de l'entitat. Alguns directors d'aquests cors, en el final de l'etapa Descarga vam ajudar a fer assajos per cordes al cor gran en un dels intents per augmentar-ne les potencialitats. La nostra tasca, tot i la bona voluntat no podia ajudar gaire a un cor viciat, cansat i envellit; a més a més no hi cantàvem gaire amb ells, no hi convidava. En la nova etapa, amb Noguera al capdavant, vam ser molts que vam passar a cantar en els nous repertoris i ajudar amb la nostra presència al gran repte del canvi. Vam ser testimonis de les grans discussions, de les enemistats creades, incomprensions, intransigències i ceguesa. Però vista l'evolució del cor, amb els grans programes i produccions, la seva vida i qualitat i als gairebé 30 anys transcorreguts espero que per a tots es recordi només com a una anècdota.

Orfeó el 1988. (arxiu Maria Diaz)

Per saber-ne més:
Les Persones i els Fets: XLIV. El Pou de la Gallina
Orfeó Manresà (Història)
Josep Maria Descarga i Obradors

Magí Pontí i Ferrer

Magí Pontí i Ferrer és l'únic artista, i músic en particular, que té retrat a la Galeria de Manresans Il·lustres de l'Ajuntament de Manresa. Va ser incorporat l'1 de setembre de 1900.

Va néixer a Manresa el 18 d'agost de 1815 (el 2015 farà 200 anys) i als 7 anys va començar la seva formació musical a la Capella de la Seu dirigida aleshores per Caietà Mensa. El 17 de març de 1826 va entrar a l'escolania de Montserrat on destaca en l'execució a l'orgue i en composició, sota el guiatge dels monjos Jacint Boada i Benet Brell.

L'any 1831 els seus mestres l'envien com a organista al Monestir de Sant Cugat del Vallès i el 1833 guanya les oposicions a organista de la Catedral de Lleida, càrrec que ja no abandonarà mai més.

El 1864 creava l'escola de músics de la Casa de la Misericòrdia i poc després la Banda Municipal. També organitzà cors infantils i colles de danses amb els alumnes de les escoles. El 1871 obté el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Lleida.

Va patir una feridura mentre acompanyava al piano una lliçó de solfeig de la Casa de la Misericòrdia i morí el dia 22 d'Octubre de 1881.
La seva música, degut a la seva formació i al context on treballa, és encara de l'estil del barroc del segle XVIII tot però inicia el canvi cap unes formes i conjunts instrumentals més adients a l'època: el romanticisme.
El gruix de la seva obra està dipositat a l'arxiu de la Catedral de Lleida. Inclouen 15 misses, 4 Benedictus, 2 requiems, 7 Salve Regina, 25 composicions en llaí, 32 en català i castellà, obra per a orgue, fugues, aires de dansa, capricis, simfonies, temes amb variacions....
Tant en l'obra com en la biografia molt poc estudiat.

Per saber-ne més:

GASOL, Josep Maria. La Galeria de Manresans Il.lustres. Ajuntament de Manresa. Manresa 1988.

Magí Pontí. Una altra lectura de la seva biografia. Josep Ma Vilar a Dovella 1988 nº 26

Els canelons Rossini són manresans

Quan pensem en els canelons Rossini ens venen a la memòria els dinars de Sant Esteve, la recepta secreta de l'àvia, i segurament que va ser el gran compositor italià i gran aficionat a la gastronomia Gioachino Rossini (1792-1862) qui els va inventar. Doncs no és gens clar que en fos ell l'inventor. Rossini, amant i practicant de la bona cuina i dels plaers de la vida, "amania" molts dels seus plats amb dos dels gustos que més l'hi agradaven: la tòfona i el foie. D'aquest fet la cuina clàssica francesa va crear el codi "alla Rossini" quan el plat era fet amb aquests dos ingredients. De fet eren els macarrons farcits (strozzapreti farcits una pasta amb paté de foie, tòfona i moll de vedella) el que Rossini cuinava i el feren popular.

Així doncs sembla que va ser el gran cuiner i gastrònom manresà Ignasi Domènech (1874-1956) qui va posar el nom de Rossini als canelons i també la beixamel. Actualment no s'acostuma a posar tòfona i foie als canelons per ser massa cars però hi ha receptes que recomanen una bona cullerada de paté Mina o posar-hi cervell per fer-los més melosos, cosa que fa memòria de l'origen "rossinià" de la recepta.

Gioachino Rossini                                                                                             Ignasi Domènech

                                                                 
 Per saber-ne més:

Conversa amb Jaume Biarnés, xef a la Fundació Alícia

http://m.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/regust-medieval-2280839

Sobre els canelons. MIQUEL SEN

Dites sobre Manresa i els manresans

Quan ja tenia preparada una entrada per a les dites sobre Manresa i els manresans ressenyades al Costumari de Joan Amades, vaig topar-me amb el recull que en fa l'Inventari del Patrimoni Immaterial de Manresa (fitxa feta per Helena Garcia / Francesc Comas) amb un llistat molt més extens. És molt interessant, també, l'explicació que es fa de cada una d'elles.

“La Tirallonga dels Cossos Sants

Tots són sants, xics i grans

Santa Agnès, Sant Fruitós

Sant Maurici gloriós"

La cançó recorda el trasllat dels Cossos Sants de Sant Fruitós de Bages a Manresa el 30 i 31 d’agost
de 1372, quan van esdevenir patrons de la ciutat. En la versió de joc, la Tirallonga dels Cossos Sants consistia en formar una llarga fila de persones agafades de les mans i anar amunt i avall del carrer o del pati tot cantant aquesta corranda. Quan s’arribava a la paraula “gloriós” es deia més forta i els infants es deixaven caure asseguts a terra. Referit al mateix fet hi ha la cantarella:

"Manresans budellans

(o lladres, pillos i gormands)

Que heu robat els cossos Sants

Santa Agnès, Sant Fruitós

Sant Maurici gloriós

Forasters, putiners

Que els teniu als galliners”

"Festes manresanes, focs i campanes"

Segons Joan Amades, la importància de les tronades a les festes manresanes arriba fins al punt que s’ha creat el proverbi que diu “festes manresanes, focs i campanes”. Salvador Ginesta també relaciona aquesta dita amb els pirotècnics locals i els focs d’artifici de les festes de la ciutat. J. M. Gasol l’esmenta com a Festes manresanes: trons i campanes també en relació amb els molins polvorers de Manresa.

"Manresans, empaitabisbes." 

(també hi ha la versió “A Manresa, empaitabisbes”)

La dita fa referència al plet de la Sèquia entre el bisbe de Vic i la ciutat de Manresa.

"De Montserrat a Manresa hi ha tres horetes; 

de Manresa a Montserrat, quatre hores i quart."

Fa referència a que l'anada a Montserrat és camí de pujada i es tarda més que a la tornada.

"Ni paret fesa, ni home de Manresa."

Aquesta frase vol dir que no et pots refiar ni d’una paret esquerdada ni d’un manresà. La tradició diu que el rei Pere III en va donar una versió semblant: Deu te guard de paret fesa, E de hom de Manresa.

"Si a Manresa vas, les pantorrilles hi perdràs."

La dita fa referència a que la ciutat té tantes pujades i baixades que els que hi caminen fan tant d'exercici que enforteixen el tou de la cama.

"Manresà i home de bé no pot ser."

Dita característica que es repeteix en referència a diverses poblacions.

"A les Escodines, per l’Enramada treuen les teranyines."

Fa referència al fet que la majoria de cases feien neteja a fons per deixar-ho tot net per a la festa.

"Sembla l’Enramada de les Escodines."

Es deia quan una cosa o persona anava molt carregada de decoració.

"Per la Llum, bufetada al llum!"

Per aquestes dates, el dia allargava i no calia fer servir el llum per treballar als obradors artesanals.

"Entre Tot Sants i Manresa"

Entre aquests dos punts es poden donar els fets més inversemblants.

"Per Sant Andreu, la pubilla pesca l’hereu, 

i per l’Ascensió, la minyona fira al minyó."

Fa referència a les dues fires anyals.

"A Manresa vull anar, a cercar una manresana, que sempre m’han agradat, les faldilles d’indiana."

Fa referència a les fàbriques d’indianes que hi havia a principis del segle XIX a Manresa, on es tenyien teixits de cotó manualment. Es cantava com una corranda o cançoneta.

Al Blog Paremiologia tòpica de Víctor Pàmies i Riudor, a més a més, hi té recollides les seguents:

• El convit del manresà: "No us hauríeu quedat a sopar?".
• Fer com el ferrer de Manresa que prenia la mida sense la peça.
• Un senyor de Terrassa, un home de Sabadell i un pagès de Manresa.

Per saber-ne més:
Inventari del patrimoni immaterial manresa

http://topica.dites.cat/search/label/Manresa

http://etimologies.dites.cat/search/label/manres%C3%A0

Amics del cant gregorià

Interessant article d'Ignasi Torras sobre una de les corals remarcables manresanes del segle XX:

"La passió pel cant gregorià va arribar a Manresa a finals de la dècada dels vint i, després de la Guerra Civil, va anar creixent progressivament. El Concili Vaticà II va introduir el català dels fidels en el culte religiós i va relegar a segon terme el cant gregorià articulat en llatí.

Una tradició centenària atribueix al papa sant Gregori I, dit el Gran (Roma, 540-604), d’haver organitzat definitivament el tresor de melodies litúrgiques antigues confiades a l’Església romana. Durant el seu pontificat, Lleó XIII i Pius X van propiciar-ne l’ús, amb l’establiment de normes. L’Escola de Solesmes va ser capdavantera en l’estudi i ordinació del cant gregorià amb André Mocquereau. Així mateix, a l’Abadia de Montserrat, Gregori M. Suñol es va dedicar a estudiar-lo, va ampliar-ne els coneixements a Solesmes, amb Dom Mocquereau i J. Pothier, i va elaborar el mètode complet de cant gregorià, segons l’Escola de Solesmes. L’any 1952 va publicar-ne la novena edició. 

L’any 1927, arran d’un acte religiós a l’església de la Cova de Manresa, es va començar a formar el nucli fundacional del que seria l’associació Amics del Cant Gregorià, encapçalat pels músics Joan Ferrer i Blai Padró. El 16 de juliol, la formació, ja constituïda però encara sense nom, va fer la seva primera actuació cantant les vespres a l’església del Carme. El mes d’octubre del mateix any, i ja amb el nom d’Amics del Cant Gregorià, van prendre part en les noces d’argent de l’Orfeó Manresà. Durant els anys següents, els Amics del Cant Gregorià, amb Miquel Blanch com a organista i director, es van consolidar com a grup coral especialitzat en cant litúrgic. Participaven en als oficis que se celebraven al Carme. Així mateix, l’entitat va adquirir un cert prestigi fora de la ciutat gràcies a les diades litúrgico-gregorianistes que van organitzar a Montserrat, el Miracle, Poblet, entre d’altres.

La guerra civil de 1936 va suposar un obligat parèntesi, durant el qual van cessar totes les activitats de l’entitat. Acabada la maltempsada, el grup es va reorganitzar a l’entorn del nucli format per Valentí Torra, Agustí Coll i Pere Claret, i van emprendre les activitats. 

Als anys seixanta, les disposicions del Concili Vaticà II van introduir el català per potenciar la participació dels fidels en el culte i va relegar a segon terme el cant gregorià, en tant que era en llatí.

A la fotografia, els Amics del Cant Gregorià, en la festa de Santa Cecília de l’any 1953. Hom hi reconeix Valentí Torra, A. Serra, J. Miravitlles, E. Noguera, Mn. Boqué, P. Claret, A. Coll, F. Torra, F. Comellas, J.M. Ballonga, J. Masuet, E. Roca, B. Sanmiquel, Ll. Pujol, A. Merly, i al fons, a l’esquerra, Ignasi Feu, entre altres."

Ignasi Torras a el Pou de la gallina.

Els Amics del cant gregorià van cesar l'activitat el 1965

http://www.elpou.cat/noticia/1267/retrospectiva/amics/cant/gregoria

Els garrapates

Manresa té una mida que propicia que hi hagin més d'una entitat dedicada a un mateix tema. Moltes vegades la segona és una escisió de la primera i massa sovint són segurament rivals. 

L'any 1830 es fundà una segona capella de música a la Ciutat, a part de la de la Seu, fundada pel Rnt Josep Obiols. De seguida van rebre un mal nom: GARRAPATES, nom que feia referència "a les notes musicals antigues, anomenades garrapatejades per la pressa que empleaven en l'execució del repertori".

L'anècdota és extreta d'un document titulat "Història de l'Art Musical en Manresa" de Joaquim Sarret i Arbós (Manresa, 4 d'agost de 1853- Manresa, 26 de setembre de 1935), que fou arxiver de Manresa. És un document inèdit dipositat a l'Arxiu Comarcal al fons Sarret i Arbós amb la signatura V/88. Sota el títol duu un lema: "La música parla á l'anima" que és prou bonic. Reprodueixo la Portada:

Transcric el fragment de l'anècdota explicada per Sarret i Arbós:

"A l'any 1830 es creà a Manresa una capella de música separada de la Seu, essent fundador el Rnt Josep Obiols, gran músic compositor i, a l'ensems, Mestre de primera ensenyança que fou del Col.legi de Sant Ignasi, Prior de l'Hospital de Sant Andreu d'aquesta ciutat.

La creació d'aquesta nova Capella mogué una revolució entre els músics i cantaires, formant-se dos partits que es disputaven la prioritat en l'execució de la música religiosa originant-se una competència extraordinaria, la qual va arribar fins a privar que els individus de la Capella de la Seu prenguèssin part en les funcions de l'altre; i que la nova, fundada pel Rnt Obiols se la motegés amb el nom de garrapata, fent alusió a les notes musicals antigues, anomenades garrapatejades per la pressa que empleaven en l'execució del repertori.

Aquesta nova capella subsistí amb el mateix nom fins a la mort del darrer mestre que fou en Francisco March, successor del Rnt, Estanislao Font, pvre. durant quina direcció, la Garrapata competia amb la Capella de la Seu.(...)"

Estil manresà de la sardana

A Manresa va sorgir una manera de ballar la sardana que és coneguda com a “estil manresà” Es tracta d’una proposta de reducció de tirades que actualment s’està imposant en el món sardanístic. Al reduir la durada de la sardana respecte a la sardana de deu tirades, fa que ballar-la sigui menys cansat i que es puguin interpretar més peces en una mateixa ballada, afavorint la diversitat musical. Segons informacions facilitades per Núria Soler Cunill filla de Francesc Soler  Mas, va ser el seu pare el principal impulsor. La primera aplicacio del "sistema de reduccio de tirades", en un aplec tingué lloc a la tarda del 25 concurs de sardanes, el 1970, al Passeig del riu de Manresa. La presentacio oficial, però, va ser el 1981 en el marc del Congrés de cultura popular i tradicional de la Generalitat amb una ponència del mateix Francesc Soler i Mas (Proposta de reducció de tirades). Es a partir d'aquest any que comença a escampar-se'n l'ús i solen ser els mateixos músics de la cobla els promotors.
Mireu què en deia el Diari de Manresa el 28 de febrer de 1970:

La música de la sardana té una estructura formada per dues melodies diferents: la melodia dels curts i la dels llargs. Aquestes melodies s’anomenen tirades i sempre es toquen en el mateix ordre, depenent de la quantitat de tirades.
Hi ha tres estructures importants: 

La sardana de 10 tirades:
1a tirada de curts
2a tirada de curts
1a tirada de llargs
2a tirada de llargs
3a tirada de curts
4a tirada de curts
3a tirada de llargs
4a tirada de llargs
- Contrapunt -
5a tirada de llargs
- Contrapunt -
6a tirada de llargs
És l’estructura “tradicional” o "ampurdanès"de la sardana. Utilitzada en algunes audicions (ballades), són sardanes que tenen una durada d’aproximadament 15 minuts. Ballar-ne una de sencera requereix un bon estat físic, ja que cansa molt. Escoltar-la es fa etern, i per la gent que no balla un pèl aburrida.
Per aquests motius, últimament moltes ballades es fan de 7 tirades i no hi ha cap concurs amb sardanes de 10 tirades.

La sardana de 7 tirades:
1a tirada de curts
2a tirada de curts
1a tirada de llargs
2a tirada de llargs
3a tirada de curts
3a tirada de llargs
- Contrapunt -
4a tirada de llargs
Aquesta estructura s’ha posat molt de moda últimament. Són més llargues que les de 4 tirades però no es fan eternes com les de 10. La seva durada està entre 8 i 10 minuts.
Actualment s’utilitzen en moltes audicions, ja que permeten poder ballar més sardanes. Els concursos de colles sardanistes també es ballen sardanes de 7 tirades.
Aquest tipus de sardanes també s’anomenen sardanes d’estil “manresà”.

La sardana de 4 tirades:
1a tirada de curts
2a tirada de curts
1a tirada de llargs
2a tirada de llargs
Aquestes sardanes s’utilitzen en moltes gravacions de cds i en exhibicions de colles sardanistes. Solen durar uns 4 o 5 minuts.

Per saber-ne més:

Inventari del patrimoni immaterial de Manresa

Soler i Mas, Francesc (1995). La sardana a Manresa, 1901-1994). Manresa, Foment de la Sardana de l’Agrupació Cultural del Bages.

http://instisardanes.wordpress.com/2012/01/29/lestructura-de-les-sardanes/

http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2013/05/la-sardana-manresa.html

Compositors de sardanes relacionats amb Manresa

Avui penjo un petit compendi de compositors i compositores de sardanes relacionats d'alguna manera amb Manresa.

Compositors de sardanes relacionats amb Manresa. PDF

No cal dir que si hi ha errors m'ho podeu fer saber i faré els canvis.

La Pista Castell

Construïda el 1966, més enlla`de l'esport i dels actes polítics i sindicals de la transició, la Pista Castell va ser un centre musical de Manresa molt potent. A cada època amb el seu estil, i també del gust del promotor que ho impulsava. Així doncs s'hi va poder sentir Carmen Sevilla, Los Cinco Latinos, Los Bravos, Duo Dinàmico, Josep Guardiola, Rudy Ventura, Kevin Ayers, Soft Machine, Gong, Matching machine, National Health, Pip Pyle, Tim Blake, LLuís Llach, Brams, Inadaptats, l’Orquestrina Galana, Dr. Calypso, Huapachacombo, Companyia elèctrica Dharma, K.Melot, Mandarina, Kangrena, Mercado negro, Zeus, Alan Moon, Lone Star, Peret, Baron Rojo.....

Foto de l'Arxiu Comarcal

Ball a la Pista Castell 1969 Foto: Antoni Quintana

Per saber-ne més:

Pou de la Gallina Abril de 2010

Històries Manresanes; la Pista Castell

Concerrts a la Pista Castell

Arthur Rubinstein i la rata del Teatre Conservatori

Un dels millors pianistes del segle XX, Arthur Rubinstein (1887-1982) va actuar dos cops a Manresa: al Teatre Conservatori el dimecres dia 15 de noviembre de 1916 (organitzat per l'Orfeó Manresa) i al Teatre Kursaal el divendres 13 de març de 1931 (organitzat per l'Associació de Música de Manresa) pel que va cobrar 1500 pessetes.

En el primer, al Teatre Conservatori: el programa que va interpretar va ser: 

• Fantasia i fuga en Sol menor de J.S.Bach
• Escenes de Carnaval de Schumann
• Balada en La bemoll, Nocturn, Scherzo, Mazurca i Polonesa en La bemol de F. Chopin
• La Maja y el Ruiseñor de Granados
• Ondina, de Ravel
• Nocturn per a la mà esquerra sola, d’Scriabine i 
• Rapsodia húngara núm. XII de Liszt. 

Crítica del concert de la revista CENACLE any II n. 12 de 1916

Degut a l'iniciativa de L'Orfeó Manresa, L'eminent pianista polac, Mr. A. Rubinstein, donà un conoert en el Teatre Conservatori d'aquesta ciutat, el dimecres dia 15 del més que som .L'espectació que aquest acte havia despertat entre els devots del diví art, se veié comblada de les més grans satisfaccions, car tothom qui assistí al concert, àdhuc els qui res entenen en música, quedaren meravellats del treball prodigiós realitzat per l'artista que aquests dies manté concentrada en son esguard l'atenció de tota la crítica musical d'Espanya. Començà la primera part amb la Fantasia i fuga en sol meaor, de J. S. Bach i amb les inefables Escenes de Carnaval de Schumann, on en Rubinstein mostrà totes les seves facultats en el domini tècnic del piano, no igualades tal volta per cap més virtuós del món. Un ritme intern, poderós, diria 's que menava la seva voluntat fent-la fluir per cadascuna d'aquelles notes sòbries i justes on d'en tant s'hi ovirava la mescolada poesia del séu esperit pres d' agüitat. La Balada en la bemol de Chopin i i la Polonesa ibid., pertanyents a la segona part refermaren la impresió rebuda. En les obres de Chopin, si veié potser com en cap d'altres la compenetració intuitiva de l'intèrpret amb el compositor i això explica la incomparable valentia que fou la nota característica de la segona part. En la tercera part, la més espiritual sens dubte, hi figurava La maja y el ruiseñor de Granados, que Rubinstein descapdellà d'un modo admirable com la meliflua Ondina de Ravel. Cal fer especial menció del Nocturn (per a la mà esquerra sola) de Scriabine, en qual interpretació no sabem pugui oomparar-se-li ningú més i que meresqué els aplausos unanims i sostinguts de la concurrencia que escoltava embadalida la pulcritut dql séu treball. Finalitzà l'acte amb l'execució de la Rapsodia núm. XII de Liszt i fou tan gran l'ovació que se li tributà que en remerciament a la admiració del públic, l'eminent pianista, l'obsequià amb una nova composició executada amb el mateix sentiment i consciència artística de les anteriors.

 I a mig concert, mentre tocava el gran pianista, va succeir que una rata es va passejar per la barana del segon o tercer pis. Terror?, Crits?.......Doncs no!

"(...) en Rubinstein no sapigué que mentres tenia en contemplació a la concurrencia, per una coronisa del tercer pis, s’hi passejá una rata com un conill, que a altres hores hauria sembrat un pánic i un desconcert de xisclets de dona i que en aquells moments tingué més força la devota contemplació que l’incident esmentat."  de "Cròniques de l'Orfeó Manresa" (1916)

 

" (...) un ratoli va tenir la sorprenent originalitat de passejar-se per la barana del segon pis; va resseguir tota la gran ferradura felpada del teatre i s’entornà al seu forat. Diuen que ningú no va fer el més lleu gest ni soroll i que el concertista no va donar-se compte de res. Després, assabentat, proclamà que enlloc del món s’hauria vist un cas col·lectiu de semblant capteniment." (de "Un llibre verd" de Vicenç Prat (2002))

Per saber-ne més:

La música al Kursaal. Glòria Ballús .PDF