Pare Gregori Estrada

Aquest matí ha mort al Monestir de Montserrat el P. Gregori M. Estrada i Gamissans de nom Francesc Xavier Estrada i Gamissans. Tenia 96 anys, en feia 80 que era monjo i 73 que va ser ordenat sacerdot. Val la pena fer-ne una mica de ressenya ja que era nascut a Manresa (fill del carrer Sobrerroca) i profundament dedicat a molts aspectes de la música.

Fotografia de Monestir de Montserrat

 P. Gregori Estrada (2008)

Nascut a Manresa el 28 d'abril del 1918, als vuit anys va ingressar a l’Escolania de Montserrat, on en passà sis com a escolà. Ingressà al monestir el 30 de juliol de l’any 1933 i va fer la professió simple el 6 d’agost de 1934. En esclatar la guerra civil es desplaçà a Roma i després a Subiaco, on retrobà un grup de monjos, amb l’abat Marcet, que també havien fugit de Catalunya. De Roma, acceptant la invitació de monestirs europeus, Dom Gregori anà al monestir de Maria Laach, a Alemanya, on va fer els estudis de filosofia. Posteriorment, els cursos 1937-1939 anà a Beuron, per tal d’estudiar la teologia amb els monjos jóvens de la congregació beuronesa.

El 1939, en esclatar la II guerra mundial, el jove Estrada tornà a Roma on continuà els estudis de teologia a la Universitat benedictina de Sant Anselm i el 13 de novembre d’aquell mateix any va fer la professió solemne a Subiaco. El 1940, a Sant Joan del Laterà, va rebre el subdiaconat i retornà a Montserrat en acabar el curs. El 1941 rebia l’ordenació presbiteral alhora que continuava els estudis musicals a Barcelona.

A l'Escolania té de mestres els monjos Anselm Ferre, Àngel Rodamilans i Ildefons Civil en cant, piano, orgue, violí i violoncel. Va cursar els estudis eclesiàstics a Montserrat, que va compaginar amb l’ofici d’organista de la comunitat, suplint el P. Ildefons Pinell. Va ampliar els estudis musicals al conservatori del Liceu de Barcelona on estudià orgue amb Josep Muset (1935-1936); més tard ho feu amb els mestres Josep Barberà (1941-1947) i Cristòfor Taltabull (1946-50) en harmonia i contrapunt. 
El 27 de desembre de1950, el P. Gregori Estrada va arribar a París, on va estudiar orgue durant uns cinc mesos, amb el mestre Marchal. Va estudiar també la fuga, amb Köchlin, i s'havia entrevistat amb Messiaen.

El P. Gregori va ser l’organista de Montserrat fins a principis del segle actual i director del cor dels monjos fins el 2002 i professor de l'Escolania, Després del Concili, amb el P. Ireneu Segarra i el G. Odiló Planàs, el P. Gregori va adaptar els cants litúrgics al català. Com a compositor centra la seva obra en la música religiosa i litúrgica en llatí i català. Va promoure els tallers d’orgueneria de Collbató i de campanes de Monistrol de Montserrat.  Va exercir una gran influència en la vocació organista de Gabriel Blancafort, aconsellant-lo d'entrar en els tallers de Can Rogent (1952) y González a París (1958). Mestre d'orgasnistes com Modest Moreno i Montserrat Torrent. Com a musicòleg destaca en el treball amb Joan Cererols, Miquel Lòpez, Pare Antoni Soler i el Llibre Vermell (sobretot interpretant-ne els signes de la dansa). Era membre de la Societat Catalana de Musicologia, de la qual en va ser president (1979-1991), filial de l’Institut d’Estudis Catalans: des del 1992 era membre emèrit de la Secció Historicoarqueològica d’aquesta institució. Formà part de l'equip tècnic del Secretariat d'Orfeons de Catalunya i de la Federació Catalana d'Entitats Corals. Ha estat director del cor monàstic de Montserrat i creador i director de les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat que se celebren ininterrompudament al Monestir des de 1970. Va fer nombrosos enregistraments de música per a orgue i de cant gregorià. Va formar part de la comissió tècnica del nou orgue amb l'abat Cassià Ma Just, G. Odiló Planàs, G. Ramon Oranias, P. Jordi-Agustí Piqué, G. Lluís M. Miralves, G. Efrén de Montellà i G. Andreu M Martínez.

Foto de catalunyareligió.cat

Del llibre Quaranta-cinc anys de director de l'Escolania de Montserrat escrit per Ireneu Segarra en reprodueixo dues anècdotes:

(al 1950 el pare Gregori Estrada tornant de Paris) "Havia sentit tocar els grans organistes i tota classe de música bona (...). L'endemà, amb expectació de tots, tocà a la Conventual l'orgue superior. Les seves improvisacions van fer una impressió òptima. Ens digué que, havent de tocar el nostre petit orgue, no s'hi trobava còmode. L'11 d'ovtubre, a l'ofertori de la missa conventual, va tocar una peça de Messiaen, que per alguns músics fou una veritable visió nova de la música; per d'altres, una veritable mortificació, fins a un escàncol. Tothom ho va comentar amb gran interès. L'ambient però no era favorable en general pel que era modern."

(al 1953 ) "Amb el Pare Gregori Estrada vam conviure uns deu dies, amb els nois cantors de Viena, a l'Augartenpalais, i vam visitar els de Ratisbona i també hi vam conviure (...). Pel que vaig poder veure, a tots dos llocs em van semblar una possible solució per a l'organització de la nostra Escolania.
Les dues escoles de Nois Cantors disposaven d'un gran nombre de nois i es podien dividir en diferents grups. Tant en un lloc com en l'altre, disposaven de dos, tres i quatre grups que s'alternaven en les actuacions (...)
Vam parlar del problema amb el P. Gregori estrada i vaig veure de seguida que ell tenia unes altres orientacions. Jo creia que amb 75 nois es podien formar dos grups actius i un de preparació a la nostra Escolania. El Pare Gregori, en canvi, pensava que amb quinze nois n'hi hauria prou. Aquests quizs, naturalment, tots de categoria. Però, com trobàvem aquests quinze? I tots quinze conservarien la veu durant l'any?"

Una opinió de l'entrevista al programa de tv3 (1994) Signes del temps:

Entevistadora: Hi ha molta gent, vostè abans ens ho comentava, qu puja a Montserrat a participar de les eucaristies però molts d’ells, em consta, tenen dificultat per arribar als cants que vostès proposen..

Pare Gregori Estrada: Són massa alts..

E: Són massa alts, s’escanyen. Llavors què és millor que no cantin o vostès els aconsellerien que s’hi esforcessin. Què han de fer?

PGE: Que mirin de cantar dins les seves possibilitats, sense fer grans esforços, però dins de les seves possibilitats. Però em sembla que aquesta gent que no hi arriben són una minoría, perquè de fet molta gent respon. Ara, comprenc que no hi arriben, no és massa alt tampoc. He experimentat quan estaba a Alemanya, que els alemanys canten partitures molt més altes que els d’aquí. Per tant tenen una formació musical important, potser ens falta això.

                                   Regió7 de 1 d'abril de 2015

Obituari de La Vanguardia de 20 de març de 2015

Per saber-ne més;

• “Gregori Estrada, monjo i organista”, article del P. Josep Miquel Bausset per a la revista SAÓ del mes de juny de 2012.
• http://www.abadiamontserrat.cat/(S(dv1yunxa1hdj1u42yghz2huy))/App_Themes/White/Documents/Noticies/catala/gregori.pdf
• SEGARRA, Ireneu. Quaranta-cinc anys de director de l'Escolania de Montserrat (1950-1951, 1953-1997) L'Abadia de Montserrat, 2000.
• http://catalunyareligio.cat/ca/articles/mestre-gregori-estrada-una-musica-te-present
• http://www.montserratcomunicacio.cat/(S(3gnnv4j43do3uplo4evfbwxx))/videos.aspx?newsid=www.youtube.com/embed/avn2kZp3k2I&Newstitol=Mor%20el%20P.%20Gregori%20M.%20Estrada,%20monjo%20i%20prevere

Escoltar-lo:

• http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/1994-gregori-m-estrada/video/5486332/
• Interpretant a l'orgue Música catalana d'orgue del segleXVIII
• Un cant litúrgic de Montserrat

Llegir-lo:

• Article: Interès de l'expressivitat del cant Gregorià en la història de la música
• Article: La formació musical del pare Antoni Soler a Montserrat

Manuel Jovés cessat de director de l'Orfeó Manresà

En la direcció artística d'entitats culturals i/o artístiques hi ha variables força complexes: les qualitats i la formació personals, els valors estètics, artístics i morals propis o de l'entorn,...Normalment de la mateixa autocrítica del director i de la discussió amb tot l'entorn sorgeix la innovació i la vitalitat per tirar endavant. Però hi ha vegades que el malestar, la incomprensió i la confrontació provoca situacions de conflicte i trencament. És el cas de Manuel Jovés i l'Orfeó Manresà el 1905.
Després de la mort del primer director de l'Orfeó Manresà ,Estanislau Casas el 1905 als 22 anys, la Junta va triar Manuel Jovés (19 anys) per dirigir el cor. Jovés, de qui ningú dubtava les qualitats musicals i la volada que donava a l'Orfeó, per complementar la minsa remuneració de dirigir el cor, tocava el piano en cafès, en el cinema o en balls. Jutjant poc digne aquesta activitat i censurant algun tret del seu caràcter, el Consell directiu de l'Orfeó, en sessió extraordinària celebrada el dia 28 de juliol de 1908, va acordar cessar-lo com a director. Manuel Jovés, el 5 d'agost de 1908, abans que el Consell es tornes a reunir, va presentar la seva dimissió, i el dia 11 d'octubre el Consell General Extraordinari li acceptà. Seguidament van nomenar Joaquim Pecanins (25 anys) com a director. Jovés decideix marxar cap a Amèrica i el 1909 arriba a Buenos Aires. A Argentina fa de mestre de cant, organista, acompanya figures de la canço de primera línia, va ser un dels primers pianistes de Carlos Gardel (amb qui grava set tangos), tenia septet propi, composa cuplets, fados, pasdobles, valsos, zambas i sobretot tangos i dirigeix espectacles de revista...amb un èxit i estima considerables.

Posteriorment Narcís Martrus va dedicar un article al mestre Manuel Jovés al diari El Pla de Bages en la commemoració de les Noces d'Argent de l'Orfeó Manresa, l’any 1927 i hi deia coses com aquestes:

“En Manuel Jovés -que en tingué de bones i de dolentes” (...)
“De petit va entrar a l’Escolania de Montserrat, va sortir-ne abans d'hora sense haver acabat els estudis i, per aquest motiu, amb una incompleta formació musical” (...)
“Fou en la seva primera joventut un temperament sanguini, inconstant i exaltat; de la mateixa manera la passió barborava per una acció, un treball o per la consecució d'una identitat, com la indolencia i la lassitud s'apoderaven d'ell l’endemá i abandonava ço comensat, o be una entremaliadura qualsevol de joventut li trabucava els bons propósits i el feia canviar de ruta." (...)
“És per aquests motius que influí mes, en els destins posteriors de la seva vida, el frivol papalloneig de la vida lleugera de certs llocs que frecuentava per guanyar-se la vida, que l’ambient de superació espiritual que representava la direcció d'una massa orfeónica.” (...)
“Quan l’Orfeó Manresa, per defunció de N'Estanislau Casas el seu fundador, l’escollí per director artístic -cárrec que ocupa des de gener de 1906 fins a juliol de 1908- en Jovés amb el fi d'atendre les seves necessitats, puix que els honoraris que rebia de la corporació eren una cosa irrisòria, compartí aquelles tasques amb les de pianista de café, de cinema, de ball, etc.; aquest fet que encara actualment el trobariem en molts indrets de Catalunya i que per això mateix no ha d'estranyar a nnigú, creiem que en aquest cas concret fou la causa que provoca la seva fallida.”

Per saber-ne més:

El compositor de tangos manresà (Cronologia)

BALLÚS i CASÒLIVA, Glòria. El Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Farell, Manresa
2006.

Magí Pontí i Ferrer

Magí Pontí i Ferrer és l'únic artista, i músic en particular, que té retrat a la Galeria de Manresans Il·lustres de l'Ajuntament de Manresa. Va ser incorporat l'1 de setembre de 1900.

Va néixer a Manresa el 18 d'agost de 1815 (el 2015 farà 200 anys) i als 7 anys va començar la seva formació musical a la Capella de la Seu dirigida aleshores per Caietà Mensa. El 17 de març de 1826 va entrar a l'escolania de Montserrat on destaca en l'execució a l'orgue i en composició, sota el guiatge dels monjos Jacint Boada i Benet Brell.

L'any 1831 els seus mestres l'envien com a organista al Monestir de Sant Cugat del Vallès i el 1833 guanya les oposicions a organista de la Catedral de Lleida, càrrec que ja no abandonarà mai més.

El 1864 creava l'escola de músics de la Casa de la Misericòrdia i poc després la Banda Municipal. També organitzà cors infantils i colles de danses amb els alumnes de les escoles. El 1871 obté el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Lleida.

Va patir una feridura mentre acompanyava al piano una lliçó de solfeig de la Casa de la Misericòrdia i morí el dia 22 d'Octubre de 1881.
La seva música, degut a la seva formació i al context on treballa, és encara de l'estil del barroc del segle XVIII tot però inicia el canvi cap unes formes i conjunts instrumentals més adients a l'època: el romanticisme.
El gruix de la seva obra està dipositat a l'arxiu de la Catedral de Lleida. Inclouen 15 misses, 4 Benedictus, 2 requiems, 7 Salve Regina, 25 composicions en llaí, 32 en català i castellà, obra per a orgue, fugues, aires de dansa, capricis, simfonies, temes amb variacions....
Tant en l'obra com en la biografia molt poc estudiat.

Per saber-ne més:

GASOL, Josep Maria. La Galeria de Manresans Il.lustres. Ajuntament de Manresa. Manresa 1988.

Magí Pontí. Una altra lectura de la seva biografia. Josep Ma Vilar a Dovella 1988 nº 26

Els canelons Rossini són manresans

Quan pensem en els canelons Rossini ens venen a la memòria els dinars de Sant Esteve, la recepta secreta de l'àvia, i segurament que va ser el gran compositor italià i gran aficionat a la gastronomia Gioachino Rossini (1792-1862) qui els va inventar. Doncs no és gens clar que en fos ell l'inventor. Rossini, amant i practicant de la bona cuina i dels plaers de la vida, "amania" molts dels seus plats amb dos dels gustos que més l'hi agradaven: la tòfona i el foie. D'aquest fet la cuina clàssica francesa va crear el codi "alla Rossini" quan el plat era fet amb aquests dos ingredients. De fet eren els macarrons farcits (strozzapreti farcits una pasta amb paté de foie, tòfona i moll de vedella) el que Rossini cuinava i el feren popular.

Així doncs sembla que va ser el gran cuiner i gastrònom manresà Ignasi Domènech (1874-1956) qui va posar el nom de Rossini als canelons i també la beixamel. Actualment no s'acostuma a posar tòfona i foie als canelons per ser massa cars però hi ha receptes que recomanen una bona cullerada de paté Mina o posar-hi cervell per fer-los més melosos, cosa que fa memòria de l'origen "rossinià" de la recepta.

Gioachino Rossini                                                                                             Ignasi Domènech

                                                                 
 Per saber-ne més:

Conversa amb Jaume Biarnés, xef a la Fundació Alícia

http://m.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/regust-medieval-2280839

Sobre els canelons. MIQUEL SEN

Històries Manresanes

Jordi Bonvehí i Castanyer mena un blog interessantíssim i amè sobre història de Manresa.

Histories manresanes.

Algunes entrades poden interessar desde el punt de vista musical com les dedicades a festes, tradicions, llegendes, poesia popular...

La rata i el pianista

Manrusiònica

Llegendes

Josep Padró i Sala

És difícil explicar tota l'activitat del Pep en el món de la música. En l'obituari que signava Jordi Sardans a regio7 de 14 d'abril de 2012 n'hi ha un precís resum:

"(...) Intel·ligent, modest, perseverant i patriota, fou sensible a diverses inquietuds culturals, però va dedicar la major part dels 73 anys de la seva vida a la música, que l'apassiona i en viu professionalment. Nebot del pintor Josep Padró González, des de ben jovenet, s'interessa per les arts plàstiques i assisteix a xerrades de caire cultural en què intervenen els pintors Marzo-Mart i Josep M. Massegú, entre d'altres. Compositor vocacional, però no professional, com li agradava definir-se, compon la seva primera sardana Il·lusió, als catorze anys. Del 1956 al 1987 en farà nou més. Tan sols a disset anys ja crea el seu primer poema simfònic. La seva biografia lliga plenament amb la música ja des de ben jove. Estudia als conservatoris de música de Manresa i Barcelona i és diplomat en Pedagogia Musical Moderna per l'Institut Lemmens, de Bèlgica. S'especialitza en flauta travessera i de bec i actua com a solista a l'Orquestra de Cambra de Manresa i la Mediterrània. Anys més tard, exerceix de professor del Conservatori Professional Municipal de Música, de flauta travessera i música de cambra.
Forma part de l'Agrupació Municipal de Música i toca amb la Banda Municipal. A la pràctica es fogueja a la Cobla Manresa, funda l'Orquestra Atlàntida amb el seu germà Joan i amb Narcís Juanola i es consolida amb la Cobla Bages, on s'estarà fins al 1975. Quatre anys abans començava a dirigir el Quartet de Flautes Dolces, que forma amb Manuel Oliveras i els germans Ignasi i Onofre Boqué, dins les Joventuts Musicals, de les quals és directiu del 1966 al 1971. Amb el quartet, estudien, redescobreixen i donen a conèixer la música antiga del país. El 1974 guanyen el Premi Nacional d'Interpretació de Música de Cambra Josep M. Ruera. Dos anys més tard, Padró constitueix Esclat, escola de pedagogia activa, que sorgeix com una alternativa al Conservatori, per a l'aprenentatge de la música. Amb el seu peculiar esperit crític assoleix canviar la manera d'ensenyar música. Així, dins la nova escola, és el responsable de la part pedagògica, mentre que Onofre Boqué s'encarrega de l'organització del centre. Més endavant sorgiran l'Aula d'Adults i el Taller de Música Moderna, dirigit per Manel Camp.
Padró també havia participat en enregistraments per a discogràfiques, tant per a la Cobla Bages, com per a cantants com ara Ramon Muntaner o els populars Esquirols, com també en la recreació del Poema de Nadal, a càrrec de l'Orfeó Manresà. També havia practicat el jazz amb la Big Band del Bages. Padró va formar part activa i va compartir experiències amb el col·lectiu cultural Art Viu, i l'any 1983 fou un dels fundadors de Quaderns de Taller, amb els qui ha mantingut una estreta col·laboració. El seu esforç per divulgar la música l'havia portat a produir el programa Mikrokosmos a Ràdio Manresa, amb Manel Camp i Josep M. Escribano. També havia estat comentarista musical, al periòdic Manresa i posteriorment al diari Regió7. Membre del consell assessor inicial de la revista manresana El Pou de la gallina, l'any 2009 obté el premi Oleguer Bisbal, que atorga l'esmentada revista, per votació popular. L'any passat va superar un procés de crisi i va publicar el CD Policromies. La seva filla, la violinista Ariadna, continua la nissaga musical. Descansi en pau."

Tercer pessebre al cim de Collbaix pujat la nit de Nadal sortin de la missa del gall pel Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Els germans Joan i Josep Padró tocant la flauta travessera, l'any 1965. Foto: Antoni Quintana i Torres

Per saber-ne més:
El Pep pel propi Pep
Ball dels nans de Manresa
Josep Padró i la gralla.
Entrada a wikipedia de Josep Padró.

Joan Ballús

Jo no coneixia personalment a Joan Ballús però recordó perfectament la seva figura dirigint la cobla Ciutat de Manresa en els ball protocolaris de la Imatgeria de Manresa a la Festa Major.

Va morir el 26 d'octubre de 2013 (va néixer el 29-8-1950)  i als diaris l'he vist adjectivat d'activista cultural. Potser queda curt i tot:

Director musical de l'Esbart

Expresident de l'Agrupació Cultural del Bages

Activitat sardanista a la Colla Dintre el bosc i Nova Crida

Director del cor Sant Josep i de la Capella de Música de la Seu

Dir de la cobla Ciutat de Manresa, de la coral Font del fil i el cor Divina Pastora

Un dels coordinadors de la processó de Semana Santa

Teatre amb el grup Nostra Llar i el grup teatral del Poble Nou

Havia participat en algunes Innocentades

Cantava en corals i tocava l'orgue.

Harmonitzador per a cobla del Ball dels Gegantons de Manresa

Treballador de Ràdio Manresa durant 40 anys (programes "Jazz cava", "Ser joven", "Área 51"...)

Va formar part del grup musical "Los Silents"

.....

Josep Maria Descarga i Obradors

Josep M. Descarga i Obradors, neix a Manresa el 9 d’octubre de 1927. L’any 1935 li proposen cantar al Cor de la Cova de Sant Ignasi. Durant la guerra li fa de mestre Mn. Valentí Santamaria. L’any 1939 va al Col·legi La Salle com alumne i formant part de la coral. L’any 1941 inicia els estudis musicals a l’Escola de Música, del carrer de Sobrerroca i forma part de la Capella de Música de la Cova i, alhora, de la Congregació Mariana. Amb el P. Ferran Torra funden la Coral Sant Lluís, assajant i cantant les caramelles, a la processó de Corpus, i en concerts literari-musicals al local del carrer de la Mel (antic Casal Regionalista). Havia estat membre del doble Quartet Santa Maria de l’AC de la Seu que dirigia Mn. Pla, i amb alguns dels seus components ingressen a la Secció Coral Mixta que dirigia el mestre Agustí Coll (a l’espera que un dia pogués actuar amb el nom de l’Orfeó Manresà, fet que s’esdevingué el febrer de l’any 1948). Josep M. Descarga posseía una preciosa veu, i alhora coneixia la litúrgia, qualitats per les quals era requerit sovint, per la cobla La Principal de Bages o l’Orquestra Farrés per dirigir i reforçar el cant de les misses polifòniques, en festes majors de molts pobles.
Interpreta unes cançons davant el mestre Pere Vallribera, Director del Conservatori de Música del Liceu de Barcelona, on entra com a becari estudiant tota la carrera de cant entre els anys 1950-1958. Reb consells especialment del professor Josep M. Roma i, d’italià de la Sra. Negre, mestres que li fan classes els diumenges, per compaginar amb la seva feina laboral de forner, treball aquest, que deixa aviat per un altre que li permet compaginar els estudis a Barcelona, mantenint contacte amb persones vinculades al Teatre Liceu. Les seves qualitats musicals li permeteren estar tres temporades al Liceu, estrenant entre d’altres l’òpera “Il ritorno de Don Pietro” de Mozart. Opta a les oposicions per la càtedra de cant, assolint el Diploma i Medalla de plata. Reb propostes per actuar a altres escenaris, però hi renuncia.

Josep Maria Descarga cantant en un concert a la Sala d’Actes del Coro el 19 de març de 1954. 

Foto del llibret del Centenari del Coro (1877-1977).

L’any 1956, el director de la Capella de Música de la Seu, Agustí Coll, el nomena Subdirector de la mateixa. Nomenat tembé director de la Societat Coral Sant Josep de Manresa, que li transforma la manera de cantar, aconseguint una millora en l’emissió de les veus i l’expressió, per un repertori i estil poc valorat, a causa de la falta de coneixement d’aquestes formacions, sens oblidar però, la il·lusió i l’abnegació que els cantaires hi dedicaven, assajant els vespres després de la jornada de treball. 

Josep Maria Descarga dirigint el Coro en un concert 

de Caramelles a la Plaça de l’Ajuntament l’any 1958.

Foto del llibret del Centenari del Coro (1877-1977).

És així quan l’any 1959 participa en la 1a Trobada de Cors de Clavé a la Plaça Major de Manresa i se li confia la direcció durant tres temporades del Cor Federatiu, en la trobada de corals claverianes a la Plaça de Catalunya de Barcelona. És nomenat Subdirector de l’Orfeó Manresà. Paral·lelament funda el Cor de Cambra de l’Orfeó Manresà format per setze cantaires i fa el muntatge de les il·lustracions musicals d’El Poema de Nadal, de Josep M. De Sagarra, amb un recitador extraordinari, l’Àngel Tulleuda, i que dirigirà fins l’any 1986, unes cent-trenta vegades, en nombroses poblacions de tot Catalunya, destacant les interpretacions al Monestir de Montserrat (1968); Palau de la Generalitat (1979) Auditori Pau Casals-El Vendrell (1983) Ajuntament de Manresa (1985) entra d’altres.

Interpretació del Poema de Nadal el dia de Nadal de 1972 a la Sala del Conservatori Municipal de Música.

Fotografia d’Antoni Quintana Torres a El Pou de la gallina Desembre de 2007

Canta de baríton solista a la “IX Simfonia” de Beethoven (1962) i en la “Missa de la Coronació” de Mozart (1966). 

Amb la il·lusió de renovar el repertori de l’Orfeó per fer-lo atraient a nous públics, incorpora negro spirituals, a veus soles, primerament, i després en ocasions amb acompanyament d’un trio rítmic (format per Batista Solans, Vilanova, i Joan Adam, i en alguna ocasió excepcional, l’organista Lou Bennet). L’any 1976 es nomenat Director de l’Orfeó Manresà, un substitució d’Agustí Coll, que morí el novembre de 1976. L’any 1977 l’Orfeó Manresà celebra el 75è aniversari de la fundació, i li correspon preparar a l’Orfeó les obres escollides: la Missa de la Coronació i la difícil cantata “Alexander Newsky” de Prokofiev 

L’agost de 1980 dirigeix diversos concerts a l’Orfeó Manresà, de viatge a la Catalunya Nord. Tanmateix, el 1981 al Mozarteum de Salzburg, i a l’Ambaixada d’Espanya a Viena. 

Com a vicepresident de Joventuts Musicals, coordinà les jornades de Direcció Coral, treballà per portar la música als barris, amb l’Orfeó i la Banda de Música. Fomentà els cicles de Nits Musicals. L’any 1981 participa en l’elaboració dels estatuts de la Federació Catalana d’Entitats Corals, que s’aproven a Manresa, l’any següent. Dirigeix el Cant Comú en diversos aplecs i rodes corals, en especial les del Bages-Berguedà. L’any 1989, dirigeix el concert de cloenda del 75è aniversari de la fundació de l’Orfeó Berguedà. Una altra activitat especialment cuidada fou el Concert Claverià de la Festa Major de Manresa, durant més de 10 anys, on s’aplegaven més de cinc-cents cantaires, en ocasions acompanyats per la Banda Municipal de Música o La Principal de Bages. Treballà amb un esforç extraordinari en els assaigs del Te Deum (de Purcell i de Charpentier) 

A la tardor de l’any 1986, Josep M. Descarga renuncià voluntàriament, de forma irrevocable a la direcció de l’Orfeó Manresà, sens deixar però de complir els concerts i activitats compromeses.

Mor l'any 2006.

Partitura de Vinyes verdes amb música de J.M. Descarga

Esteve Martí i Firmat i II

Per la xarxa he pogut trobar dues obres seves.
La Leçon de Chant (una de les obres citades a CIVTAT)
Òpera còmica en un acte amb llibret de Jules Gondoin. Editat a Paris per C. Joubert Editor el 1903.
Partitura de LA LEÇON DE CHANT .PDF

Les Chansons.
Recull de cinc cançons de Martí amb diversos lletristes. Editat a Paris per la Libraire Contemporaine.
Interessant la fotografia de Martí de la coberta i el comentari de la introducció.
Llistat:
"Pierre et Suzon" (Jules Gondouin - Estéban Marti) paysannerie, musique, chantée par Paul Pecquery de l'Opéra Comique à la Bodinière,
"Lettre à une petite femme" (Charles Quinnel - Estéban Marti) chansonnette, musique, chantée par M. Dicksonn (sic) au Cabaret des Quat'z'Arts,
"Restons tous deux" (Mary Belly - Estéban Marti) valse chantée, musique, chantée par Mlle Lucette de Valy à la Scala,
"Madrigal moderne" (Charles Quinel - Estéban Marti) musique, créé par Mlle Rachel Launay au Tréteau de Tabarin,
"Lisette" (Stéphane Servant - Estéban Marti) bluette, musique, chantée par Mlle Jeanne Lacroix au Moulin-Rouge.
Partitura de LES CHANSONS .RAR

Altres obres

Operes, operetes
La femme du monde. Pantomima en un acte. salle Hoche, representació 1909.
Rose pom-pom.Òpera Bruseles, 1912
Julot la Balafre. Llibret d'Alin Monjardin Paris, Bouffes du Nord, representació 1920.
La Leçon d'amour. Llibret d'Alin Monjardin Paris, representació 1920.
Les Nymphes et le Satyre. Llibret d'Alin Monjardin. Paris, representació 1920.
Pa-Pou-Yette. Llibret d'Alin Monjardin. Paris, Bouffes du Nord, representació 1920.
Folie d'amour. Llibret de Gleize-Merouvel. Paris, representació 1921.
Les Passionnées. Paris,representació 1923.
Les Mille et une voluptés. Llibret d'Alin Monjardin, Georges Lewe. Paris, Moulin Rose, representació 1923.
La Source d'amour. Llibret d'Alin Monjardin, Verdus, Fabien Leroy. Paris, Folies Belleville,representació 1934.
Le Coucher de la Pompadour. Opereta en tres actes. Llibret de M.F. Puget. 1920
Léger nuage. Sainet. Llibret de Félix Puguet.
I Iisella. Drama líric.....

Obres per a piano sol:
A La Plaza. Marxa.
Doux Murmure.
Gai Retour. Vals lent.
Timide berceuse 
Bonjour Pierrette (1904)
Le chant de la brise
....
Cançó:
Éternel Cantique. Text: Lucien Boyer.
Gavotte et chanson.
Rédemption. Text: Charles Vincent.
Doux mensonge. Tex:t Charles Quinel.
La berceuse de ma poupee. Text: Charles Quinel
Les beguins de Cunegonde.Text; Didier Gold
Serenade railleuse. Text: Gabriel Montoya
....
Altres (sense classificació)
Tes yeux.
Myosotis.
L'abeille.
Rédemption. Text Charles Vincent.
L' Amour à la moukère. 1923.
Si je t'aime

Per saber-ne més:

Esteve Martí i Firmat I

Blanca Selva i Blanca Morera

Ja explicava a l'entrada Blanca Selva i CIVTAT com vaig fer conèixer un article que Selva havia escrit per a una revista de Manresa als qui guarden memòria del seu patrimoni. Però qui era Blanca Selva?

Blanca Selva va néixer a Brives (França) el 1884 i va ser una remarcable pianista, compositora, professora i estudiosa de la tècnica i obra pianística. Va estudiar i exercir a França fins que el 1924 va fixar la residència a Barcelona. Una breu cronologia d'aquests temps podria ser:
1924. Ja havia estat a Catalunya en altres ocasions però ara s'hi estableix. Aprèn català amb entusiasme i retroba la coneixença amb Joan Llongueres i comença a fer concerts amb el violinista Joan Massià.
1926. Fa concerts a duo amb Pau Casals i els dos crearan el 1934 els Estudis Musicals Blanca Selva per organitzar l'ensenyament musical obrer fins 1937.
Des de 1921 ja impartia cursos a BCN però ara ja esdevenien més regulars a l'Acadèmia Blanca Selva que contava com a professors amb Llongeres, Massià, Dalcroze....
1927. El dia 18 de desembre primer concert a Manresa.
1928. El dia 10 de juny darrer concert a Manresa. Publicació de l'anàlisi i comentaris de César Franck preludi, coral i fuga a CIVTAT nº 16.
1929. Crea amb Joan Llongueres l'Acadèmia de Música de Barcelona. És aquí on Blanca Morera, que havia sigut i era alumne seva, també col.labora en l'escola.
1930. Al voltant d'aquest any la seva salut s'afebleix, pot continuar la vessant pedagògica però no la pianística.
1932. Mor la seva mare a l'Hospital Sant Pau.
1935. Dificultats econòmiques.
1936. Inici de la guerra civil i Blanca Selva torna a França.
1942. Mor el 3 de desembre a Clermont-Ferrant i talla el projecte força avançat de tornar a Barcelona.

Blanca Selva va fer en total (segons consta a l'arxiu Blanche Selva)  nou concerts-audicions a Manresa i tots amb Joan Massià al violí. El primer a la sala d'audicions de l'Orfeó Manresà i els altres a l'Escola francesa i italiana. El programa sempre va ser variadíssim: Bach, Couperin, Corelli, Rameau entre els "antics" fins compositors més contemporanis: Franck i Séverac per exemple. Comenta Guy Selva a: SELVA, Guy. Blanche Selva. Selva, 2010, pp. 173-174.
"(...)Aquestes dues ciutats (Barcelona i Manresa) van ser probablement les primeres a Europa que van escoltar compositors com Vivaldi, acabats de redescobrir i que Blanche ja havia identificat" (traducció pròpia del francès).
Sobre Blanca Morera (que morí el 17 de febrer de 2006) poca cosa en puc dir del meu record com a professora meva de piano del Conservatori Municipal de Música de Manresa. Si de cas, i considerant la visió d'un vailet ben menut, una certa severitat i que molts manresans-nes en molts anys la van tenir de professora de piano. Segons m'explica Guy Selva que va poder parlar amb ella: "j'ai rencontré Blanca Morera, il y a quelques années, elle était extraordinaire de dynamisme et jouait encore  au piano avec vivacité et sensibilité". Tampoc he sabut trobar més informació de la seva vida i potser caldria fer-ne un esbós algun dia.
Blanca Morera, doncs, va rebre classes de Blanca Selva mentre aquesta va ser a Barcelona. I segurament gràcies a aquesta relació i a la vitalitat de l'Orfeó Manresà i la vida cultural de la ciutat que vam poder gaudir a Manresa dels concerts de Blanca Selva i de la col.laboració que va fer a la revista CIVTAT.
Programes dels concerts de Blanca Selva a Manresa .PDF

Agraïments:
A l'Association Blanche Selva i a Guy Selva en particular per la generositat mostrada.
A Benjamí Santacana pels llibres sobre Blanca Selva i la posada en valor d'aquestes dues artistes.

Esteve Martí i Firmat I

De casualitat vaig llegir en el nº 8 de la revista CIVTAT (setembre-desembre de 1926) un article de Pere Vilaplana fent una petita ressenya d'un compositor (Esteve Martí) que havia mort un any enrera. Aquest compositor era manresà: "(...) parisenc des de jovençana edat, no oblidà, per això, la seva terra ni la seva ciutat. Vàries vegades tornà a Manresa(...)".
Text complet de l'article CIVTAT nº 8 p. 201
Em va recordar el cas de Manuel Jovés (1886-1927) que, format i havent fet mestratge a Manresa, va fer fortuna com a compositor de tangos a Argentina. Si havia fet una entrada d'aquest compositor bé podia fer-ne una altra d'Esteve Martí. Dons som-hi. L'article deia que Martí va néixer a Manresa i es va formar a la "Capella musical de l'església de la Seu". De "jovençana edat" va anar a París atret per una altra de les seves facetes, la pintura. Però va ser en la música on va trobar el camp que li va donar una certa notorietat a la capital francesa. Hi va escriure alguna òpera, un drama líric, i va ser director del Théatre Chrétien. Va tornar a Manresa per un breu parèntesi on va donar classes de piano i va morir més tard a París el 25 de març de 1925.
Podia trobar res més sobre ell per internet? No ho semblava, però de seguida em sortien referències d'Estéban Marti. Era el mateix? Qui era Estéban Martí?
En un cercador de partitures diuen que va morir el 1925. Anem bé.
http://www.imagesmusicales.be/search/composer/Esteban-Marti/504/ShowImages/8/Submit/

Era espanyol, també anem bé:
http://194.254.96.55/cm/?for=fic&clecomp=359Però va ser en aquest recull de cançons on citen una obra d'Estéban Marti que és a l'article de la revista CIVTAT, "Tes Yeux":

Recull de cançons d'Estéban Marti
Dons si són la mateixa persona la seva cara és aquesta:

I coincideix molt amb el dibuix que il.lustra l'article de CIVTAT.

A partir d'aquí....



Jo no sóc musicòleg ni estudiós de la història. Es pot dir que he jugat a deduir sobre un compositor del qual semblava que no hi havia referències. L'insinuació ja l'he fet i és molt probable que a la llista de compositors manresans de principis del segle XX hi poguem posar un altre nom.

Per saber-ne més:
Esteve Martí i Firmat II

Blanca Selva i CIVTAT

Entre assaig i assaig dels bastoners Manrússia van del pal a l'Ateneu Popular la Sèquia vaig a fullejar llibres a la seva biblioteca. Un dia vaig tenir una sorpresa quan vaig trobar uns quants exemplars d'una revista antiga dels anys 1926 i 1928: CIVTAT. Caram, esplèndida edició feta a Manresa, "ideari d'art i cultura" n'era el subtítol, estudis i imatges de forans com Dalí, Hugué, Institut català de la dona...i coses pròpies de Manresa. I de música que hi ha? En els exemplars que puc fullejar hi ha un article sobre el compositor Esteve Martí (que ja va merèixer una entrada al blog) i un anàlisi i comentaris del Preludi, coral i fuga de Cesar Franck a càrrec de Blanca Selva (CIVTAT núm 16, pp.10-18,1928).

Quines coses fa la memòria: tantes coses importants que oblido i encara no entenc com és que recordava una informació tant llunyana i aparentment petita com que Blanca Selva va ser la mestra de piano de la meva mestra de piano també: Blanca Morera. L'esquer està servit.

La revista CIVTAT és de consulta pública a:
http://revistaciutat.cat/index.html
I un estudi de Maria Estruch en fa cinc cèntims:
http://www.civtat.cat/facsimils/noucentisme/files/la%20revista%20ciutat,%20el%20noucentisme%20a%20manresa.pdf
editada de 1926 a 1928 es van editar 20 números amb clar ideari i estètica modernista amb ànim de posar en valor la cultura de i a Manresa.
I Blanca Selva? Dons només cal dir que vaig trobar la web:
http://www.blanche-selva.com/
que cuidava del seu llegat i la seva memòria.
No semblava pas que en el llistat d'obres i estudis de Blanca Selva hi hagués l'estudi de l'obra de Franck de la revista CIVTAT... dons els hi pregunto.
I, sorpresa, rebo la resposta:
"Je ne connais pas cette analyse. Pouvez-vous me faire parvenir une copie de cet article en précisant toutes les informations s'y rapportant (titre exact, revue qui l'a publié, année, pages, etc)."
Entre l'il.lusió d'haver recuperat una cosa que algú feia esforços de buscar i la por de ficar-me en llibres de cavalleria.
Si de cas jo a la meva. Quina relació van tenir Blanca Selva i la meva mestra Blanca Morera?. Quina relació va tenir Blanca Selva  amb Manresa que fins i tot publicava estudis en una revista "de fora de Barcelona"?
Seguiré.

L'article de BLANCA SELVA a CIVTAT .PDF

Josep Maria Mestres Quadreny II

Mirar JMMQ.

Llegir JMMQ.

 "Tot muda de color al so de la flauta"

"En esclatar la Guerra Civil jo tenia set anys. La nit anterior prenia la fresca amb el meu pare, asseguts al balcó, i li demanava quan aniríem a Sitges a estiuejar com els altres anys. Ell em va dir que no era gens clar que aquell estiu hi poguéssim anar. Al matí següent els trets que espetegaven al carrer em van donar la resposta. Havia començat una guerra que duraria tres anys, que a mi se’m van fer molt llargs. Aviat es feren familiars les escenes de milicians fent instrucció al carrer, els camions carregats d’homes i dones armats amb fusells camí del front, les corredisses cap al refugi sovint en pijama i embolcallat amb una flassada i… la fam."

Sonar JMMQ.

Música d’ambientació per a l’exposició de Xavier Coll,

presentada a la Galerie Janine Hao.

París, 1972.

Suite bufa (1966)

Escoltar JMMQ

Entrevista 21/10/1985"José María Mestres Quadreny presenta su obra electroacústica"

Sentir JMMQ

Sonates au coin du feu (1984)

Concert "Aronada" a la Rambla (2010)

Josep Maria Mestres Quadreny I

Josep Maria Mestres Quadreny va merèixer una exposició a la Sala de la Plana de Caixa Manresa a principis de 2011. Regió 7 el 27 de gener de 2011 titulava "Manresa rep, finalment, Mestres Quadreny" l'article de Susana Paz sobre el mestre. Un retrobament en dos sentits. El de manresà ja que quan tenia dos anys la família es va traslladar al Prat de Llobregat i poc després a Barcelona. I el retrobament, la possibilitat de conèixer una mica o una mica més el seu treball. Un treball que, ja ho diu el petit article de la web de Catalunya Música:  "prou difícil de pair per al públic i l'establishment musical de cada moment històric. Fins i tot l'actual."  Faig meu aquest article per contextualitzar Mestres Quadreny una mica més:

"Nascut a Manresa l'any 1929, la personalitat i l'empenta de Mestres Quadreny va resultar cabdal a l'hora d'aportar els necessaris rajos de llum en una època d'absoluta foscor política i social. No només des del seu vessant purament compositiu, sino també com a catalitzador i dinamitzador d'un context cultural senzillament erm. La seva decisiva implicació en entitats i institucions tan rellevants com la Fundació Joan Miró, el Centre d'Estudis Catalans de la Universitat de París, el Consorci de l'Auditori i de l'Orquestra Simfònica de Barcelona, el Conjunt Català de Música Contemporània o la Fundació Phonos, serveixen d'exemple perfecte de la seva incansable tasca de difusió i regeneració constants. A tots nivells.
Si haguéssim d'assenyalar un compositor de l'Estat que hagi encarnat els ideals de trencament, de modernitat i d'avantguarda que van sacsejar la realitat musical d'Occident al llarg del segle XX, el millor candidat seria probablement Josep Maria Mestres Quadreny. La seva producció, polièdrica com ben poques, integra a la perfecció els diferents corrents de pensament i les metodologies més avançades en el terreny compositiu de les darreres dècades, en un conjunt d'obres molt variat, extraordinàriament cohesiu i sincer. El seu temperament innovador l'ha dut a treballar amb un reguitzell de formats (música vocal, orquestral, electroacústica, de cambra, escènica), alternant i agermanant instrumentació tradicional amb nous mitjans electrònics, trascendint gèneres (poesia, teatre, òpera, arts visuals) al costat dels noms clau del panorama artístic català, espanyol, europeu i universal, Brossa, Tàpies, Miró, Prats, Villèlia. I, per damunt de tot, apropant-se al fenomen sonor des d'una perspectiva sovint més pròpia d'un laboratori de recerca que d'un compositor a l'antiga com van ser Homs, Morera, Gerhard, Montsalvatge, Guinjoan o tants altres predecessors i coetanis. Des de la seva primera obra, la ja prometedora i weberniana "Sonata per a Piano" de 1957, Mestres Quadreny demostrava que el seu objectiu vital era la renovació incondicional del llenguatge musical imperant. Ben aviat es podia intuir en la producció de Mestres una diàfana intenció de trencar radicalment amb tot, fins i tot amb el dodecatonisme i el serialisme, autèntics estendards de la nova música a mitjan segle XX, per començar pràcticament de zero, seguint només els seus propis plantejaments estètics i tècnics. Més de cinquanta anys després, es fa molt difícil no reconèixer-li l'èxit rotund d'aquesta tàbula rasa que tan bé ha sabut omplir utilitzant conceptes aplicats de camps tan diversos com les matemàtiques, la probabilitat, la programació o l'art abstracte, i mantenint sempre una empremta sonora innegable, prou difícil de pair per al públic i l'establishment musical de cada moment històric. Fins i tot l'actual."

Trobo pertinent recomanar el dossier de premsa de l'exposició (comissionada per Manuel Guerrero i el també manresà Oriol Pérez) on es pot trobar una cronologia de la vida i obra i els textes: "JMMQ: de Cop de poma a Transit boreal. Música art i pensament" i "JMMQ i l'esperit català".

Dossier de premsa

El compositor de tangos manresà.

En Manuel Jovés i Torras va neixer a Manresa el 8 de març de 1886 i morí a Buenos Aires el 27 d'agost de 1927. Director de l'Orfeó Manresà (1905-1908), ho va deixar per marxar a l'Argentina. Apassionant:

1887, 7 de març. Neix a Manresa.

1894-97. Estudia a l’Escolania de Montserrat.

1906, 28 de gener. És nomenat director de l’Orfeó Manresà.

1906, 13 de maig. Dirigeix el seu primer concert a Sant Ignasi I s’nterpreta per primer cop "El Mestre" d'en Pecanins.

1907, 26 de maig. Estrena la sardana “Salve”

1907, 31 d’agost. Dirigeix “Divendres Sant” de Nicolau

1907, 12 d’octubre. Acompanya la violinista Julia Bello interpretant Sarasate Beethoven…

1908, 28 juliol. El Consell directiu de l’Orfeó el cessa de director.

1908, 5 d’agost. Abans de la ratificació de la baixa, Jovés presenta la dimissió.

1909. Arriba a Buenos Aires.

· Ensenya particularment música i cant.

· Acompanya a figures estel·lars del cuplé como Lola Membrives, Raquel Meller, La Goya,.. actuant en cafès, confiteries i altres llocs.

· Dirigia el septet del Café Colón.

· Un dels primers pianistes de Carlos Gardel.

· Gardel va gravar set tangos de Jovés: ”Loca”, “Pobre milonga”, “Corazon de arrabal” “Patotero sentimental”, “Nuves de humo” i “Buenos Aires”.

· Apassionat del folklore sudamericà viatja per l’interior d’Argentina i Xile.

· Forma part del dúo "Las Porteñas" on dóna a conèixer la seva producció.

· Va compondre cuplets, fados, pasdobles, valsos, zambas, revistes i sobretot tangos.

· Dirigeix espectacles de revista als teatres Nacional, Cervantes i Florida i com a director d’orquestra al Coliseo i el Royal entre d’altres.

· Organista de la Catedral de Mendoza.

1927, 26 agost. Mor a Buenos Aires.



Per saber-ne més:

Escolteu-ne uns tangos.
Biografia desde Argentina:
http://www.todotango.com/spanish/creadores/semblanza.aspx?id=231&ag=

Biografia desde Manresa:
http://www.orfeomanresa.com/mesinfo.php?idBloc=284

Partitures:
http://www.todotango.com/spanish/Las_Obras/PartiturasAutor.aspx?idc=231

BALLÚS i CASÒLIVA, Glòria. El Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Farell, Manresa 2006.

Manresanes que han fet història

Conxita Parcerisas i Lluïsa Font i Garcia menen un blog (http://manresanes.blogspot.com.es/) dedicat a fer "un recull d'històries de dones manresanes" amb l'objectiu de recuperar-les de l'oblit. he triat les relacionades amb el món de la música. Si em poso a pensar amb la meva formació musical penso en Blanca Morera i Filomena Comellas Altimira, que formen part també de la memòria de molts manresans i manresanes del món de la música.
Al blog hi ha les ressenyes de:

Dolors Viladrich i Pascual (1936-2010) Compositora de sardanes.
Rosa Miró i Camps (1893-1967) Mestre de música.
Teresa Borràs i Fornell (Manresa 1923- Mataró 2010)  Compositora, pianista i professora de música.
Margarida Elias i Casals (1923-1980). Soprano.
Concepció Piniella i Blanqué (1877-1953). Professora de cant i solfeig.


Manresanes que han fet història. MÚSICA