Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orfeó Manresà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orfeó Manresà. Mostrar tots els missatges

divendres, 12 d’agost del 2016

Miquel Blanch i Roig

No deu ser pas casualitat que Miquel Blanch tingui carrer i doni nom a un auditori. 


Nascut a Castellbisbal el 30 d’octubre de 1889, Miquel Blanch i Roig, el Mestre Blanch, fou un compositor, pianista i director de cors català que va deixar una forta empremta tant a Castellbisbal com a Molins de Rei i Manresa, ciutat que l’adoptà i on s’integrà plenament en els ambients culturals i artístics.
L’any 1911, després de fer diferents interpretacions teatrals i algunes sarsueles, fundà l’Orfeó Pàtria de Molins de Rei, entitat que va ser l’orgull de la ciutat, i amb la que va protagonitzar reconeguts concerts arreu de Catalunya i a l’estranger. També en aquesta població, on es va casar, fou professor de música, organista a la Parròquia de Sant Miquel i impulsor de l’Orquestra dels Pastorets de Frederic Soler “Pitarra”.
La seva experiència va ser determinant perquè els mestres de l’Orfeó Català el recomanessin per assumir, el febrer de 1921, la direcció de l’Orfeó Manresà, coincidint amb el nomenament de Ramon Torra com a president. Aquesta nova etapa va suposar el ressorgiment de l’entitat just quan es trobava en crisi.
Va ser organista i director del cor polifònic dels Amics del Cant Gregorià, va fundar i dirigir l’Agrupació instrumental “Studi” i va fundar el Trio Ars, on feia de pianista. amb Marià Homs, violinista i Antoni Muset, violoncel.lista i va fer de professor de solfeig, teoria i piano del Col.legi de Ntra. Sra. de Montserrat.
Sota la seva direcció l'Orfeó Manresà cal destacar actuacions com les de les Noces d'Argent, l'any 1927, amb la primera audició de la Missa del Papa Marcel de Palestrina, a la Col·legiata Basílica de La Seu, i l'Oda Ceciliana de Haendel, al Gran Kursaal, i els concerts realitzats al Teatre Barcelona de la capital catalana, els dies 11 i 18 de novembre de 1928.
El 24 d'octubre de 1931, fou membre del Consell Permanent de la "Tercera Assemblea de germanor dels Orfeons de Catalunya'' que, sota la presidència del Mestre Lluís Millet, va celebrar-se a la sala d'actes de l'Orfeó Manresà, amb l'assistència de més d'un centenar de delegats d'entitats corals de Catalunya. A l'any 1935, juntament amb Marià Homs i altres músics, crearen una orquestra simfònica sota la protecció de l'Associació de Cultura Musical.
Compositor tant reconegut com desconegut, per la dispersió de la seva obra, l’any 1932, va ser nomenat primer director de l’Escola Municipal de Música de Manresa, càrrec que aconseguí després de guanyar el càrrec per concurs-oposició enfront Segismon Claveria, Felip Vilaró i Isidre Tardà davant d’un tribunal on hi figurava el cèlebre músic Lluís Millet, director de l’Orfeó Català. 
Com a compositor és autor d'obres com la Missa in honorem Beatae Mariae Virginis, l'Himne de la senyera -sobre text del poeta Baldomer Perramon-, l'Himne a la Creu, El bressol de Jesús -de Serafí Pitarra- i les sardanes La masovera guapa, Cançó d'amor tardoral, Joiosa, La complanta del jove galant, La mallerenga, Les bruixes airades i Les elfes i el donzellol. també de la música dels Pastorets de la Joventut Catòlica de Molins de Rei. En Miquel Blanch és l'autor de l'armonització dels populars Goigs de la Llum per a quatre veus mixtes. També va recollir i transcriure el Ball dels gegants de Manresa.
Tot i no haver-se pronunciat mai políticament, la seva simpatia per la Lliga Regionalista i la relació que mantenia en ambients catòlics per a guanyar-se la vida com a organista, van ser el motiu pel que, en començar la guerra civil, fos detingut per elements incontrolats de la FAI quan es trobava a casa dels seus sogres, a Molins de Rei.
L'endemà, l'11 de setembre de 1936, va ser executat a Can Tunis, a Barcelona.
L’Auditori Mestre Blanch i el Premi Mestre Blanch de Música li volen retre homenatge a la capital del Bages, on l’Orfeó Manresà també ha batejat la seva programació estable amb el nom de Temporada Mestre Blanch.
Tant a Manresa com a Castellbisbal i Molins de Rei se l’ha homenatjat amb un carrer a nom seu. 

Partitura de A Maria. Oració a la Verge de Miquel Blanch
Partitura dels Gegants de Manresa recollida per Miquel Blanch
Partitura dels Goigs de la Llum harmonitzada per Miquel Blanch

Per saber-ne més:
http://www.civtat.cat/blanch_miquel.html
http://www.memoria.cat/republica/content/josep-torra-i-ferrer-sobre-l%E2%80%99orfe%C3%B3-manres%C3%A0-el-mestre-blanch

dimarts, 10 de març del 2015

1986 i 1987 la gran crisi de l'Orfeó

Una de les característiques més importants i més difícils de treballar en les entitats és el relleu generacional tant per mantenir la capacitat de treball com per adequar-se als canvis de l'entorn en que es mouen.

Un exemple va ser el de l'Orfeó Manresà els anys 1986 i 1987. L’envelliment dels cantaires, no incorporar-ne  de nous, els nous aires corals de la ciutat i del moment, porten l’Orfeó a un encarcarament musical, artístic i social considerable.
El setembre de 1986 dimiteix Josep Maria Descarga, director de l’Orfeó “perquè el cor no li responia com a ell hauria volgut”. Però la Junta (presidida per Pascual Piñot Busquet) no li accepta momentàniament fins a trobar, malgrat les dificultats d’aconseguir-ho, un nou director: Jordi Noguera Perathoner. Aquest va fer proves als cantaires, “posant el llistó tant elevat que la immensa majoria no el va passar”. A partir d’aquí comença un temps de renovació amb l’adhesió de nous i antics cantaires. Però el cor queda trencat “en dues meitats, els vells i els nous”. En acabar l’etapa Piñot-Orriols, el 1988 passa a presidir l’Orfeó Antoni Fernández Ayuso (antic president de JJMM de Manresa) que també agafa el relleu de la renovació, amb Jordi Noguera que  prepara un programa de valsos de Brahms i que va resultar ser un èxit extraordinari. Aquest fet dona irreversibilitat i solidesa a tota la nova proposta. Posteriorment en els actes del 90 aniversari el cor realitza un programa de compositors catalans del segle XX i el Davide Penitente de Mozart.

Tot plegat va ser un canvi arriscat, necessari  i valent però força dolorós. Ho analitzava Josep M. Orriols i Morros a Les persones i els fets XLIV del Pou de la Gallina en conversa amb Jordi Sardans. Orriols que ja va ser president de l’entitat de 1978 a 1982, en aquesta etapa va fer de vice-president al costat de Piñot. Afirma que “ ningú no dubta que s’havia de fer, molt especialment el mestre Descarga (que no n’era el culpable i fou el qui va rebre), ja que la seva dimissió va ser motivada perquè el cor no li responia. El que sí que pot ser discutible és la manera en què es va fer, que indubtablement va ser molt poc elegant i tots hem d’entonar el mea culpa, per no haver fet correctament el que era inevitable. Lamento que no en sabéssim més”. Orriols veia les noves generacions “no tant romàntics però sí més perfeccionistes” ja que “moltes de les quals no saben què és l’Orfeó, perquè ningú els ho ha ensenyat, que van a cantar perquè els agrada el cant i la música, però que és difícil que connectin amb l’esperit orfeònic d’altres èpoques”.
Qui els parla, en aquella època, era director de la coral Ixent, que junt amb la coral Ressò eren les seccions infantil i juvenil, respectivament, de l'entitat. Alguns directors d'aquests cors, en el final de l'etapa Descarga vam ajudar a fer assajos per cordes al cor gran en un dels intents per augmentar-ne les potencialitats. La nostra tasca, tot i la bona voluntat no podia ajudar gaire a un cor viciat, cansat i envellit; a més a més no hi cantàvem gaire amb ells, no hi convidava. En la nova etapa, amb Noguera al capdavant, vam ser molts que vam passar a cantar en els nous repertoris i ajudar amb la nostra presència al gran repte del canvi. Vam ser testimonis de les grans discussions, de les enemistats creades, incomprensions, intransigències i ceguesa. Però vista l'evolució del cor, amb els grans programes i produccions, la seva vida i qualitat i als gairebé 30 anys transcorreguts espero que per a tots es recordi només com a una anècdota.

Orfeó el 1988. (arxiu Maria Diaz)
Per saber-ne més:
Les Persones i els Fets: XLIV. El Pou de la Gallina
Orfeó Manresà (Història)
Josep Maria Descarga i Obradors

dimarts, 1 de juliol del 2014

Himne de l'Orfeó Manresà

Cant de l’Orfeó Manresà
Catalans, que's fassi enrera
qui a n' els seus no tinga amor,
y que vòltin la bandera
els qui sentim batre'l còr.

Y arborantla còm se puga
fins que vinguen jorns mès grans
la ventada que s'enduga per la
tèrra nòstres cants.

Cantèm la Pátria ond nòstre còr s'afèrra
cantèm el món agermanat;
mès per sobre del món hi ha nòstra térra
cantèm la nóstra llibertat.

Som la rassa mal ferida
que ha trencat l'ensopiment,
y ara s'alsa dexondida am-b-els ulls a sòl ixent.
Y putj som un pòble encara,
alt el front sènse desdir
per la tèrra nòstra mare
treballem fins a morir.

Cantèm la Pátria ond nòstre còr s'afèrra
cantèm el món agermanat
mès per sobre el món hi ha nòstra tèrra
cantèm la nòstra llibertat.
¡Visca la nòstra llibertat!

ÀNGEL GUIMERÀ



El primer himne de l'Orfeó Manresà tenia el text d'Àngel Guimerà i la música del seu fundador el i Mestre Estanislau Casas i va ésser estrenat a Manresa el 30 d'abril de 1905.
Avui reprodueixo el segon, amb música del Mestre Honorari de l'Orfeó Manresà Joan Lamote de Grignon amb el mateix text de Guimerà i que va ser estrenat per l'Orfeó Manresà, el 30 d'agost de 1909, sota direcció del Mestre Director Joaquim Pecanins.









dimarts, 3 de desembre del 2013

Arthur Rubinstein i la rata del Teatre Conservatori

Un dels millors pianistes del segle XX, Arthur Rubinstein (1887-1982) va actuar dos cops a Manresa: al Teatre Conservatori el dimecres dia 15 de noviembre de 1916 (organitzat per l'Orfeó Manresa) i al Teatre Kursaal el divendres 13 de març de 1931 (organitzat per l'Associació de Música de Manresa) pel que va cobrar 1500 pessetes.



En el primer, al Teatre Conservatori: el programa que va interpretar va ser: 
  • Fantasia i fuga en Sol menor de J.S.Bach
  • Escenes de Carnaval de Schumann
  • Balada en La bemoll, Nocturn, Scherzo, Mazurca i Polonesa en La bemol de F. Chopin
  • La Maja y el Ruiseñor de Granados
  • Ondina, de Ravel
  • Nocturn per a la mà esquerra sola, d’Scriabine i 
  • Rapsodia húngara núm. XII de Liszt. 
Degut a l'iniciativa de L'Orfeó Manresa, L'eminent pianista polac, Mr. A. Rubinstein, donà un conoert en el Teatre Conservatori d'aquesta ciutat, el dimecres dia 15 del més que som .L'espectació que aquest acte havia despertat entre els devots del diví art, se veié comblada de les més grans satisfaccions, car tothom qui assistí al concert, àdhuc els qui res entenen en música, quedaren meravellats del treball prodigiós realitzat per l'artista que aquests dies manté concentrada en son esguard l'atenció de tota la crítica musical d'Espanya. Començà la primera part amb la Fantasia i fuga en sol meaor, de J. S. Bach i amb les inefables Escenes de Carnaval de Schumann, on en Rubinstein mostrà totes les seves facultats en el domini tècnic del piano, no igualades tal volta per cap més virtuós del món. Un ritme intern, poderós, diria 's que menava la seva voluntat fent-la fluir per cadascuna d'aquelles notes sòbries i justes on d'en tant s'hi ovirava la mescolada poesia del séu esperit pres d' agüitat. La Balada en la bemol de Chopin i i la Polonesa ibid., pertanyents a la segona part refermaren la impresió rebuda. En les obres de Chopin, si veié potser com en cap d'altres la compenetració intuitiva de l'intèrpret amb el compositor i això explica la incomparable valentia que fou la nota característica de la segona part. En la tercera part, la més espiritual sens dubte, hi figurava La maja y el ruiseñor de Granados, que Rubinstein descapdellà d'un modo admirable com la meliflua Ondina de Ravel. Cal fer especial menció del Nocturn (per a la mà esquerra sola) de Scriabine, en qual interpretació no sabem pugui oomparar-se-li ningú més i que meresqué els aplausos unanims i sostinguts de la concurrencia que escoltava embadalida la pulcritut dql séu treball. Finalitzà l'acte amb l'execució de la Rapsodia núm. XII de Liszt i fou tan gran l'ovació que se li tributà que en remerciament a la admiració del públic, l'eminent pianista, l'obsequià amb una nova composició executada amb el mateix sentiment i consciència artística de les anteriors.




 I a mig concert, mentre tocava el gran pianista, va succeir que una rata es va passejar per la barana del segon o tercer pis. Terror?, Crits?.......Doncs no!


"(...) en Rubinstein no sapigué que mentres tenia en contemplació a la concurrencia, per una coronisa del tercer pis, s’hi passejá una rata com un conill, que a altres hores hauria sembrat un pánic i un desconcert de xisclets de dona i que en aquells moments tingué més força la devota contemplació que l’incident esmentat."  de "Cròniques de l'Orfeó Manresa" (1916)
 

" (...) un ratoli va tenir la sorprenent originalitat de passejar-se per la barana del segon pis; va resseguir tota la gran ferradura felpada del teatre i s’entornà al seu forat. Diuen que ningú no va fer el més lleu gest ni soroll i que el concertista no va donar-se compte de res. Després, assabentat, proclamà que enlloc del món s’hauria vist un cas col·lectiu de semblant capteniment." (de "Un llibre verd" de Vicenç Prat (2002))

Per saber-ne més:

dimarts, 17 de setembre del 2013

Josep Maria Descarga i Obradors


Josep M. Descarga i Obradors, neix a Manresa el 9 d’octubre de 1927. L’any 1935 li proposen cantar al Cor de la Cova de Sant Ignasi. Durant la guerra li fa de mestre Mn. Valentí Santamaria. L’any 1939 va al Col·legi La Salle com alumne i formant part de la coral. L’any 1941 inicia els estudis musicals a l’Escola de Música, del carrer de Sobrerroca i forma part de la Capella de Música de la Cova i, alhora, de la Congregació Mariana. Amb el P. Ferran Torra funden la Coral Sant Lluís, assajant i cantant les caramelles, a la processó de Corpus, i en concerts literari-musicals al local del carrer de la Mel (antic Casal Regionalista). Havia estat membre del doble Quartet Santa Maria de l’AC de la Seu que dirigia Mn. Pla, i amb alguns dels seus components ingressen a la Secció Coral Mixta que dirigia el mestre Agustí Coll (a l’espera que un dia pogués actuar amb el nom de l’Orfeó Manresà, fet que s’esdevingué el febrer de l’any 1948). Josep M. Descarga posseía una preciosa veu, i alhora coneixia la litúrgia, qualitats per les quals era requerit sovint, per la cobla La Principal de Bages o l’Orquestra Farrés per dirigir i reforçar el cant de les misses polifòniques, en festes majors de molts pobles.
Interpreta unes cançons davant el mestre Pere Vallribera, Director del Conservatori de Música del Liceu de Barcelona, on entra com a becari estudiant tota la carrera de cant entre els anys 1950-1958. Reb consells especialment del professor Josep M. Roma i, d’italià de la Sra. Negre, mestres que li fan classes els diumenges, per compaginar amb la seva feina laboral de forner, treball aquest, que deixa aviat per un altre que li permet compaginar els estudis a Barcelona, mantenint contacte amb persones vinculades al Teatre Liceu. Les seves qualitats musicals li permeteren estar tres temporades al Liceu, estrenant entre d’altres l’òpera “Il ritorno de Don Pietro” de Mozart. Opta a les oposicions per la càtedra de cant, assolint el Diploma i Medalla de plata. Reb propostes per actuar a altres escenaris, però hi renuncia.
Josep Maria Descarga cantant en un concert a la Sala d’Actes del Coro el 19 de març de 1954. 
Foto del llibret del Centenari del Coro (1877-1977).

L’any 1956, el director de la Capella de Música de la Seu, Agustí Coll, el nomena Subdirector de la mateixa. Nomenat tembé director de la Societat Coral Sant Josep de Manresa, que li transforma la manera de cantar, aconseguint una millora en l’emissió de les veus i l’expressió, per un repertori i estil poc valorat, a causa de la falta de coneixement d’aquestes formacions, sens oblidar però, la il·lusió i l’abnegació que els cantaires hi dedicaven, assajant els vespres després de la jornada de treball. 



Josep Maria Descarga dirigint el Coro en un concert 
de Caramelles a la Plaça de l’Ajuntament l’any 1958.
Foto del llibret del Centenari del Coro (1877-1977).

És així quan l’any 1959 participa en la 1a Trobada de Cors de Clavé a la Plaça Major de Manresa i se li confia la direcció durant tres temporades del Cor Federatiu, en la trobada de corals claverianes a la Plaça de Catalunya de Barcelona. És nomenat Subdirector de l’Orfeó Manresà. Paral·lelament funda el Cor de Cambra de l’Orfeó Manresà format per setze cantaires i fa el muntatge de les il·lustracions musicals d’El Poema de Nadal, de Josep M. De Sagarra, amb un recitador extraordinari, l’Àngel Tulleuda, i que dirigirà fins l’any 1986, unes cent-trenta vegades, en nombroses poblacions de tot Catalunya, destacant les interpretacions al Monestir de Montserrat (1968); Palau de la Generalitat (1979) Auditori Pau Casals-El Vendrell (1983) Ajuntament de Manresa (1985) entra d’altres.
Interpretació del Poema de Nadal el dia de Nadal de 1972 a la Sala del Conservatori Municipal de Música.
Fotografia d’Antoni Quintana Torres a El Pou de la gallina Desembre de 2007




Canta de baríton solista a la “IX Simfonia” de Beethoven (1962) i en la “Missa de la Coronació” de Mozart (1966). 

Amb la il·lusió de renovar el repertori de l’Orfeó per fer-lo atraient a nous públics, incorpora negro spirituals, a veus soles, primerament, i després en ocasions amb acompanyament d’un trio rítmic (format per Batista Solans, Vilanova, i Joan Adam, i en alguna ocasió excepcional, l’organista Lou Bennet). L’any 1976 es nomenat Director de l’Orfeó Manresà, un substitució d’Agustí Coll, que morí el novembre de 1976. L’any 1977 l’Orfeó Manresà celebra el 75è aniversari de la fundació, i li correspon preparar a l’Orfeó les obres escollides: la Missa de la Coronació i la difícil cantata “Alexander Newsky” de Prokofiev 

L’agost de 1980 dirigeix diversos concerts a l’Orfeó Manresà, de viatge a la Catalunya Nord. Tanmateix, el 1981 al Mozarteum de Salzburg, i a l’Ambaixada d’Espanya a Viena. 

Com a vicepresident de Joventuts Musicals, coordinà les jornades de Direcció Coral, treballà per portar la música als barris, amb l’Orfeó i la Banda de Música. Fomentà els cicles de Nits Musicals. L’any 1981 participa en l’elaboració dels estatuts de la Federació Catalana d’Entitats Corals, que s’aproven a Manresa, l’any següent. Dirigeix el Cant Comú en diversos aplecs i rodes corals, en especial les del Bages-Berguedà. L’any 1989, dirigeix el concert de cloenda del 75è aniversari de la fundació de l’Orfeó Berguedà. Una altra activitat especialment cuidada fou el Concert Claverià de la Festa Major de Manresa, durant més de 10 anys, on s’aplegaven més de cinc-cents cantaires, en ocasions acompanyats per la Banda Municipal de Música o La Principal de Bages. Treballà amb un esforç extraordinari en els assaigs del Te Deum (de Purcell i de Charpentier) 
A la tardor de l’any 1986, Josep M. Descarga renuncià voluntàriament, de forma irrevocable a la direcció de l’Orfeó Manresà, sens deixar però de complir els concerts i activitats compromeses.
Mor l'any 2006.

dilluns, 2 de setembre del 2013

Orfeó Manresà (Història)


Els inicis. 
De: http://www.orfeomanresa.com/
"L'Orfeó Manresà va néixer el cinc d'octubre del 1901 en un moment històric d'expansió de la ciutat, fruit d'aquella època romàntica i apassionada de la renaixença catalana, on la ciutat incrementa els seus equipaments i en la que proliferen diaris i setmanaris d'informació.

Una mostra del creixement de les inquietuds culturals de la ciutat, és el naixement de l'Orfeó Manresà, arran d'un concert de l'Orfeó Català l'1 de setembre, que va causar molt impacte entre els membres de les entitats locals. Un grup d'entusiastes de la Lliga Regional i de l'Associació Obrera Catalanista, i sota l'impuls de l'Estanislau Casas, van treballar per crear un cor a la ciutat, a la semblança de l'Orfeó Català, aglutinant persones de diferents entitats, de diferents estrats socials i amb la clara voluntat de difondre i consolidar la llengua catalana, tot cantant i aprenent música.


L'èxit d'aquella visita de l'Orfeó Català ser memorable, tant per la qualitat musical del concert com per la llavor que deixava sembrada. El dia 12 de setembre es formà la comissió organitzadora, composta per Josep Noguera, Andreu Cabot, Josep Robèda, Ricard Cornet, Francesc Mª Capella, Andreu Pons, en Narcis Martrus i el mateix Estanislau Casas, acompanyats per en Leonci Soler i March, que va avançar els diners necessaris per realitzar aquests treballs.

El primer diumenge d'octubre de 1901, es fundava l'Orfeó, comptant amb la simpatia de la majoria de sectors i estaments de la ciutat. Naixíem en una època en que l'interès per la cultura popular apareixia arreu d'Europa de la mà del Romanticisme i a Catalunya, amb la Renaixença, que significà el retrobament, per part de les esferes intel·lectuals, dels valors autòctons, a la vegada que va constituir el punt de partida de la recuperació nacional de Catalunya. 

En aquesta reunió magna de constitució tinguda a la sala consistorial de la Casa de la Ciutat, on s'aprovaren els estatuts i reglaments, es nombrà el primer consell directiu, presidit per en Josep Jordana. 

El 28 d'octubre de 1901 va quedar establert el primer local social de l'entitat, al primer pis de la casa nº 56 del carrer d'Urgell, començant en aquest dia l'ensenyança de solfeig a les tres seccions. 
Orfeó Manresà al bosc de les Marcetes el 1902
(Arxiu Jaume Pons)

A data de 15 de febrer de l’any 1903, el cos coral, constava de 27 senyoretes, 26 homes i 17 nois. Els socis protectors eren vuitanta. 

El debut públic de l'Orfeó tingué lloc el 23 de novembre de 1902, al santuari de la Mare de Déu de la Salut, de Viladordis. En aquesta ocasió va estrenar-se una Pregària, composta per Estanislau Casas i Lluís Ribera damunt lletra de mossèn Jaume Valls i Pomés, la qual, a tall d'himne oficiós de l'Orfeó, fou costum d'interpretar. 

El concert de presentació oficial va celebrar-se el diumenge 18 de gener de 1903, a teatre del Gremi d'Agricultors, però el primer gran concert públic es va realitzar el 20 de setembre de 1903 al teatre Conservatori, el mateix dia en que va ser beneida la senyera de l'entitat."




Tos dos dissenyats per en Francesc Cuixart i Barjau (web de l'Orfeó)




República, guerra i postguerra
De: GARCIA i CASARRAMONA, Gal.la. L’Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Editorial Efados, 2001

"El 23 de febrer de 1921, el mestre Miguel Blanch es va estrenar com a director de l'Orfeó. També va ser el fundador de I'Escola de Música de Manresa, en transformar en municipal l’escola de música de l'entitat coral.
Entre el novembre de 1926 i I'octubre de l'any següent, l'Orfeó va celebrar les noces d'argent, els 25 anys de la seva fundació. El programa festiu va ser ric i variat, i es va commemorar la primera visita de l'Orfeó Català amb unes noves actuacions d'ambdues corals. Precisament durant aquesta època, les dones de l'Orfeó portaven un vestit curt –fins al genoll- de color blanc i es va instaurar dur mantellina igual que l'Orfeó Català. La mantellina, però, va durar molt poc i temps després es va suprimir. Mes endavant, es va canviar la vestimenta i les dones van començar a anar vestides de color negre, la majoria amb vestit llarg, exceptuant quatre o cinc cantaires que anaven curtes. Els nois també van passar a vestir-se de color negre amb un llacet blanc al coll.



Amb la Guerra de 1936 es van suspendre les activitats. La mort del mestre Miguel Blanch, l'enderrocament del local social -al costal de I' església de Sant Pere Màrtir- i la dispersió dels cantaires van ser cabdals per a la seva dissolució. No es va permetre la reconstitució de la societat ni que actués


(Web memoria.cat)


fins després de gairebé dotze anys de silenci. L' Orfeó reaparegué en públic per la Llum, el febrer de 1948, amb un nou director al capdavant, el mestre Agustí Coll, que havia recuperat el caliu de l'antiga entitat amb l'anomenada Agrupación Coral Mixta del Conservatorio Municipal de Música. Mentre esperava el moment de reconstituir-se com a orfeó i malgrat la situació adversa, aquest grup va continuar assajant. Així, antics cantaires retornaren al seu estimat Orfeó. 

Foto de l'arxiu de l'Orfeó publicada a l'Abans.
A la postguerra, el primer president de I'entitat va ser Eduard Puig, seguit de Pere Vila i, anys mes tard, Josep M. Vives Llambí. Aquest darrer es recordat especialment per haver acostat l'Orfeó als manresans i instaurat la representació de sarsueles dins I'entitat. També va iniciar els viatges de l'Orfeó a l'estranger, el primer a la població italiana d'Arezzo. Sense oblidar l'aplaudit Poema de Nadal, recital per primera vegada el 1960 -amb Josep M. Descarga com a director- a Can Llop (Gironella) per Ángel Tulleuda i amb María Dolors Torra al piano. Va ser una època de gran esplendor per a una entitat que enguany es centenària."
Membres dels Carlins i Orfeó a Cançó d'amor i de guerra 1962 arxiu Salvador Soler Mas publicada a l'Abans.
Novena de Beethoven 1962 arxiu de l'Orfeó publicada a l'Abans

Época de la República. 

"Tanmateix, malgrat uns primers anys de relativa vitalitat, l’Orfeó Manresà patí una crisi important, motivada per la crisi general de públic i la reducció considerable de cantaires. El fet és que cap al 1934, el tema de la necessària renovació de l’Orfeó saltà a la premsa i, com és lògic, s’hi manifestaren diversitat d’opinions. Des d’”El Pla de Bages” es propugnava una actuació eficientment renovadora de l’Orfeó, ja que “parlant sempre d’una manera general, els orfeons viuen més del què foren que del què són” i s’apostava per una “intensa i original superació qualitativa”. “El Dia”, comentant el concert ofert a la Festa Major d’aquell mateix any, no s’estava de dir: “l’Orfeó Manresà s’ha presentat al nostre públic fent els impossibles per a donar una sensació de vitalitat. Però, francament, fa pena veure’l tan mermat. Una cinquantena de cantants per a un Orfeó d’una ciutat com Manresa!”. 
El desllorigador del problema no s’acabava de trobar. L’abril de 1936, Josep M. Serra Sallent creia “un deure patriòtic” exterioritzar el seu “crit d’angoixa” a través d’un escrit publicat a “El Pla de Bages”, on es lamentava que mentre es formaven i consolidaven orfeons a diferents pobles del Bages, el de Manresa visqués “esllanguit, esmorteït i migrat”. I afegia: “Manresans, el vostre Orfeó es mor! I jo us dic: el deixareu morir?”. Serra i Sallent feia una crida a tots els amants de la cultura musical de Manresa “perquè el seu vell i gloriós ‘Orfeó’, revisqui amb la seva antiga puixança i torni a ésser orgull de la ciutat”. Aquest escrit fou replicat amb un to molt dur per part d’alguns cantaires de l’Orfeó, els quals afirmaven que la reducció del nombre de cantaires no havia pas perjudicat la qualitat de les seves audicions. I sobre la pretesa mort de l’Orfeó deien: "l’Orfeó Manresà no es mor ans pot contestar a les crítiques insidioses, amb el seu pla de vida, ferm i brillant com en els seus millor temps… Ni hem estat vençuts, ni pensem rendir-nos. Si avui no som més, tant-se-val! L’Orfeó seguirà avant, esperant confiadament l’hora de la valoració definitiva”. Una resposta que, de manera implícita, no deixava d’admetre que l’Orfeó Manresà havia passat èpoques millors.
Durant el període de la República els presidents de l’Orfeó Manresà foren Ramon Torra i Pujol i Francesc Busquets i Carcasona i el director, Miquel Blanch i Roig, que seria assassinat durant la Guerra Civil."

La crisi i el nou Orfeó.
De: Les persones i els fets XLIV. El Pou de la Gallina.
Orfeó el 1988 (arxiu Maria Díaz)
“Els anys 1986 i 1987 sota la presidència de Pascual Piñot Busquet, antic cantaire de l’Orfeó que “va condicionar la seva acceptació a la presidència a que jo (parla Orriols) n’ocupés la vice-presidència” va significar la crisi més profunda de l’entitat. Tot va començar amb la dimissió de Josep M. Descarga, el setembre de 1986, “perquè el cor de l’Orfeó no li responia com ell hauria volgut”. La Junta momentàniament no li havia acceptat la dimissió fins que la va presentar per escrit. Al fons del problema hi ha el fet que “ l’Orfeó anava sofrint progressivament un deteriorament artístic a causa de l’envelliment dels cantaires, ja que no entrava gent de les noves generacions”. D’això, “no se’n pot donar la culpa als cantaires, sinó més aviat a una època de canvis en que la gent de les noves generacions, no trobaven els al·licients necessaris dins l’Orfeó i cada dia baixava el nombre de cantaires”. Ja Junta directiva té dificultats per trobar un substitut fins que el gener de 1987 “després de moltes gestions, de molts assessoraments i d’escoltar moltes opinions” va decantar-se pel jove professor del Conservatori i antic escolà de Montserrat, Jordi Noguera Perathoner de Navarcles. (…) Va seguir un període de reciclatge, amb l’adhesió d’alguns antics cantaires, però el resultat va ser: “el trencament del cor de l’Orfeó en dues meitats, els vells i els nous” (…) El resultat final de la crisi ha estat que “amb la renovació s’ha assolit un enorme augment de la categoria tècnica del cor (…)
En acabar l’etapa Piñot-Orriols, Jordi Noguera començà a preparar un programa sobre els valsos de Brahms que en va resultar “el seu primer èxit sorollós”. L’entitat des del 1988 passà a ser presidida per Antoni Fernandez Ayuso, antic president de les JJMM de Manresa.(…). Fernández és “el president dels actes i commemoració del 90 aniversari que culminaran a finals d’any amb un programa polifònic de compositors catalans del segle XX”, havent-se ja realitzat l’acte central amb el “David penitente” exitós: “mai havia vist cantar l’Orfeó com aquest dia en què va estar a l’alçada d’una coral de talla”.

Darrer terç del XX i principi del XXI. 

"Diverses orquestres han col·laborat amb l’Orfeó en diferents moments de la seva història: L’Orquestra Simfònica de Barcelona, La Camerata Instrumental de Catalunya, l’Orquestra de Cambra de Parbublce (Txecoslovàquia), l’Orquestra Ciutat de Barcelona, una formació instrumental de Mozerteum de Salzburg, l’Orquestra de JJMM de Catalunya, l’Orquestra Virtèlia Simfonieta, sota la direcció d’en Francesc Llongueres, l’Orquestra Simfònica Empordà Llenguadoc Rosselló, dirigida per Carles Coll i darrerament l’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya OBC, sota la direcció d’Ernest Martínez-Izquierdo,l’Orquestra de Cambra del Bages, l'Orquestra Terrassa 48, Camerata Bacasis o l'Orquestra Simfònica del Vallès.
Si bé les actuacions han estat majoritàriament a Catalunya, l’Orfeó ha actuat a diverses ciutats espanyoles i a França, Itàlia, Àustria, Txecoslovàquia, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Suïssa i Iugoslàvia. Ha interpretat obres com: el Davide penitente, el Rèquiem i la Missa de la Coronació de W. A. Mozart; el Glòria de A. Vivaldi; el Magnificat de J. S. Bach; el Messies de Häendel, la Simfonia nº9 Op.125 de de Beethoven, etc. Cal destacar-ne les actuacions al Palau de la Musica Catalana, al Palau de la Música de Madrid, a la sala Smetena de Praga, a la sala Leopold Mozart, del Mozarteum de Salzburg, a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat i al Gran Teatre del Liceu. L'Orfeó Manresà va ser la primera massa coral a Espanya que va realitzar una audició en directe davant les càmeres de Televisió Espanyola, l'any 1959, a Madrid.
El 1989 va prendre part en el concurs de l’Orquestra Simfònica de Praga, en el qual li va ser atorgat un Primer Premi per a cors mixtes amb menció honorífica del jurat, per la interpretació dels Madrigals de Claudio Monteverdi. També l’any 1997 participà en el Certamen Coral de Ejea de los Caballeros, on aconseguí el segon premi. L’Orfeó Manresà, dins del seu Centenari (2001) va produir un espectacle musical en format professional, que porta als escenaris del país, una visió teatral i musical d’una etapa molt important de la història de la ciutat de Manresa, un espectacle àgil, modern i amb qualitat, amb la composició i direcció musical de Manel Camp, “El Retaule de la Llum” ,que ja han pogut veure més de 11.000 persones, a indrets com el Teatre Conservatori de Manresa, el Teatre Fortuny de Reus, el Teatre Zorrilla de Badalona, o al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Producció que va ser seleccionada a la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional del 2001. L’any 2006 l’Orfeó Manresà participa en l’estrena de l’espectacle musical-visual “Ciutat”, per a piano, cor, formació instrumental, teatre i dansa, espectacle professional, pluridisciplinar, innovador, sobre les ciutats del nostre país, produït per la seva Fundació, que ja s'ha vist a les ciutats de Manresa i Terrassa, i que actualment està en gira. El 2008 participa en l'estrena a Catalunya de l'espectacle simfònic del grup basc Tirri Tarra, Argi Beltz – Luz Negra i el 2009 actua a L'Auditori de Barcelona interpretant el Carmina Burana de Carl Orff."

Del concert de l'Orfeó a Roma el 2010. (foto de la web de l'Orfeó)

Una comissió formada per l'Orfeó Manresà, tècnics d'ensenyament, Toni Xuclà, Oriol Farré i Josep Maria Vilar va ser els encarregats, en una primera fase, de contactar amb les entitats d'immigrants manresanes i buscar persones disposades a cantar. Es van fer diversos concerts i es va editar un cd.





divendres, 6 de juliol del 2012

El compositor de tangos manresà.

En Manuel Jovés i Torras va neixer a Manresa el 8 de març de 1886 i morí a Buenos Aires el 27 d'agost de 1927. Director de l'Orfeó Manresà (1905-1908), ho va deixar per marxar a l'Argentina. Apassionant:

1887, 7 de març. Neix a Manresa.

1894-97. Estudia a l’Escolania de Montserrat.

1906, 28 de gener. És nomenat director de l’Orfeó Manresà.

1906, 13 de maig. Dirigeix el seu primer concert a Sant Ignasi I s’nterpreta per primer cop "El Mestre" d'en Pecanins.

1907, 26 de maig. Estrena la sardana “Salve”

1907, 31 d’agost. Dirigeix “Divendres Sant” de Nicolau

1907, 12 d’octubre. Acompanya la violinista Julia Bello interpretant Sarasate Beethoven…

1908, 28 juliol. El Consell directiu de l’Orfeó el cessa de director.

1908, 5 d’agost. Abans de la ratificació de la baixa, Jovés presenta la dimissió.

1909. Arriba a Buenos Aires.

· Ensenya particularment música i cant.

· Acompanya a figures estel·lars del cuplé como Lola Membrives, Raquel Meller, La Goya,.. actuant en cafès, confiteries i altres llocs.

· Dirigia el septet del Café Colón.

· Un dels primers pianistes de Carlos Gardel.

· Gardel va gravar set tangos de Jovés: ”Loca”, “Pobre milonga”, “Corazon de arrabal” “Patotero sentimental”, “Nuves de humo” i “Buenos Aires”.

· Apassionat del folklore sudamericà viatja per l’interior d’Argentina i Xile.

· Forma part del dúo "Las Porteñas" on dóna a conèixer la seva producció.

· Va compondre cuplets, fados, pasdobles, valsos, zambas, revistes i sobretot tangos.

· Dirigeix espectacles de revista als teatres Nacional, Cervantes i Florida i com a director d’orquestra al Coliseo i el Royal entre d’altres.

· Organista de la Catedral de Mendoza.

1927, 26 agost. Mor a Buenos Aires.



Per saber-ne més:

Escolteu-ne uns tangos.
Biografia desde Argentina:
http://www.todotango.com/spanish/creadores/semblanza.aspx?id=231&ag=

Biografia desde Manresa:
http://www.orfeomanresa.com/mesinfo.php?idBloc=284

Partitures:
http://www.todotango.com/spanish/Las_Obras/PartiturasAutor.aspx?idc=231

BALLÚS i CASÒLIVA, Glòria. El Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Farell, Manresa 2006.