Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX. Mostrar tots els missatges

dimarts, 19 de juliol del 2016

Les llibertats d'orgue i altres absències

Manresa per diverses raons (incendis, desinterès....) conserva poca música popular, de cançó, d'entremesos o de balls tradicionals. Una d'aquestes absències és el llibre d'orgue de la Seu. Són quaderns manuscrits (la majoria dels quals pertanyents al segle XIX), en què els organistes anotaven melodies populars conegudes, a fi d’improvisar a partir d’elles tot oferint un repertori amable i graciós. La seva destinació era bàsicament alegrar els oficis i celebracions del cicle nadalenc dins l’església, d’aquí que també aquest repertori es conegui com a Llibertats d’orgue. 

En la presentació de El llibre d’orgue de Lleida (Dinsic, 2003) Josep Crivillé posa en valor el treball de localització i de recerca d'aquest llibre de Lleida de Josep M. Vilar i Maria Esther-Sala "en una acció important de recerca d’arxius musicals de Catalunya duta a terme entre els anys 1984 i 1993, en la qual van donar a conèixer l’existència de fons musicals abundants i importants força desconeguts fins al moment. Com ja s’ha dit al pròleg, aquest document juntament amb altres va arribar al nostre Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana mercès a una beca de recerca convocada per la Fonoteca de Música Tradicional Catalana i concedida als mateixos investigadors.El contingut d’aquest quadern és molt ric...."

El llibre d'orgue més proper a Manresa és el de Calaf:






Per saber-ne més:

Revista ALTIPLÀ DE CALAF n 8 Juliol 2005

file:///C:/Users/usuari/Downloads/el_llibre_d_orgue_de_lleida%20(3).pdf

file:///C:/Users/usuari/Downloads/calaf_mostra%20(1).pdf

dimarts, 9 de desembre del 2014

El món coral manresà abans de 1900

Durant tot el segle XIX, i amb el cop definitiu de l'Obra d'Anselm Clavé, el món coral es va deslliurant de l'església i es popularitza progressivament.
En el món religiós podem trobar la Capella de Música de la Seu Manresa, Capella de Sant Ignasi, l'Associació Reparadora de Pius IX:

           
Associació Reparadora de Pius IX (1883). Fotografies del llibre l'Abans

o la Societat Coral Sant Josep (nascuda el 1877) entre d'altres
Societat coral Sant Josep 1900 (Foto de l'opuscle del seu centenari)


Manresa a l'any 1857 tenia constituides dues societats corals: La Aurora (segurament i posterior Infermers de la Caritat Cristiana) i la Colla de Coristes (posteriorment Helicón manresano dirigits per D. Magin Martí) les quals entraren en franca competència musical amb motiu de la vinguda a Manresa de l'Orfeó Barcelonés (a falta de tren van venir a peu desde Barcelona en un viatge que va durar dos dies). La competència entre elles era tant gran que el 26 de setembre de 1858 la primera canta a la Cova i la segona a Sant Ignasi la pateixa peça: la gran missa del mestre Manent!!! El seny, però, es va anar imposant i el 19 de febrer de 1860 ja van cantar juntes en un concert de celebració de les victòries de les tropes espanyoles a l'Àfrica.

Al 1859 amb l'empenta dels Cors Clavé es crea Castalia composta per uns quaranta homes (alguns provinents del què quedava de l'Aurora i Helicon manresano) de la ma d'Anton Vives. Una de les fites importants es produeix el 28 de setembre de 1862 quan pren part en el festival de cors catalans organitzat als Campos Eliseos de Barcelona i guanya la copa d'or i plata oferta per l'Ateneu Caralà de la classe obrera. Una multitud de persones els rebé a l'estació de Manresa i els acompanyàren fins l'ajuntament en comitiva. Com agraiment de la rebuda, la coral ofereix un concert el dia 13 d'octubre a la ciutat. També al 1864, tal com es feia a Barcelona, inicien concerts a l'aire lliure a l'estiu. 
També la societat coral Apolo dirigida pel mestre Mariàn Vallés Isant compositor, director i violinista de la Capella de la Seu. El primer concert va ser el 9 de novembre de 1862 amb estandard propi i vestits amb gorres d'uniforme de panyo blau amb dos galons i una lira de plata. Les dues corals (Castalia i Apolo) van guanyar diferents reconeixements de personalitats i de certàmens dels Cors Clavé.
També la Societat Coral la Unió Manresana (potser la més claveriana de totes) neix el 1882 dirigida per Magí Martí. Recull cantaires de les corals Apolo Olimpo, El Alba i El Pinzell

Unió Manresana al 1907 (de l'opuscle del seu centenari)
A finals de segle neix el Cor Obrer, concretament el 1898  i patrocinat per la Sociedad Fabril Algodonera. Desapareix a la dècada de 1910. També al mes d'octubre de 1900 neix Las tres liras.

Però les noves inquietuds per l'aprofundiment en la música  clàssica antiga, el folclore propi, i les joves fornades de músics van posar la llavor per la creació de l'Orfeó Català (1891). Posteriorment després d'un concert d'aquest a Manresa (1 de setembre de 1901) es fundà l'Orfeó Manresà el 6 d'octubre, el mateix any de la visita.

Per saber-ne més:



GARCIA, Gal.la: L'Abans. Recull gràfic de Manresa (1876-1965). Efados editorial (2001)

BALLÚS, Glòria. Tesi doctoral en línia.

Història de la ciutat de manresa (1900-1950) Vol III. La música coral Josep Maria GASOL

http://issuu.com/editorilaefados/docs/man



dilluns, 1 de desembre del 2014

Magí Pontí i Ferrer

Magí Pontí i Ferrer és l'únic artista, i músic en particular, que té retrat a la Galeria de Manresans Il·lustres de l'Ajuntament de Manresa. Va ser incorporat l'1 de setembre de 1900.
Va néixer a Manresa el 18 d'agost de 1815 (el 2015 farà 200 anys) i als 7 anys va començar la seva formació musical a la Capella de la Seu dirigida aleshores per Caietà Mensa. El 17 de març de 1826 va entrar a l'escolania de Montserrat on destaca en l'execució a l'orgue i en composició, sota el guiatge dels monjos Jacint Boada i Benet Brell.
L'any 1831 els seus mestres l'envien com a organista al Monestir de Sant Cugat del Vallès i el 1833 guanya les oposicions a organista de la Catedral de Lleida, càrrec que ja no abandonarà mai més.
El 1864 creava l'escola de músics de la Casa de la Misericòrdia i poc després la Banda Municipal. També organitzà cors infantils i colles de danses amb els alumnes de les escoles. El 1871 obté el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Lleida.
Va patir una feridura mentre acompanyava al piano una lliçó de solfeig de la Casa de la Misericòrdia i morí el dia 22 d'Octubre de 1881.
La seva música, degut a la seva formació i al context on treballa, és encara de l'estil del barroc del segle XVIII tot però inicia el canvi cap unes formes i conjunts instrumentals més adients a l'època: el romanticisme.
El gruix de la seva obra està dipositat a l'arxiu de la Catedral de Lleida. Inclouen 15 misses, 4 Benedictus, 2 requiems, 7 Salve Regina, 25 composicions en llaí, 32 en català i castellà, obra per a orgue, fugues, aires de dansa, capricis, simfonies, temes amb variacions....
Tant en l'obra com en la biografia molt poc estudiat.
Per saber-ne més:

GASOL, Josep Maria. La Galeria de Manresans Il.lustres. Ajuntament de Manresa. Manresa 1988.

Magí Pontí. Una altra lectura de la seva biografia. Josep Ma Vilar a Dovella 1988 nº 26

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Els canelons Rossini són manresans

Quan pensem en els canelons Rossini ens venen a la memòria els dinars de Sant Esteve, la recepta secreta de l'àvia, i segurament que va ser el gran compositor italià i gran aficionat a la gastronomia Gioachino Rossini (1792-1862) qui els va inventar. Doncs no és gens clar que en fos ell l'inventor. Rossini, amant i practicant de la bona cuina i dels plaers de la vida, "amania" molts dels seus plats amb dos dels gustos que més l'hi agradaven: la tòfona i el foie. D'aquest fet la cuina clàssica francesa va crear el codi "alla Rossini" quan el plat era fet amb aquests dos ingredients. De fet eren els macarrons farcits (strozzapreti farcits una pasta amb paté de foie, tòfona i moll de vedella) el que Rossini cuinava i el feren popular.
Així doncs sembla que va ser el gran cuiner i gastrònom manresà Ignasi Domènech (1874-1956) qui va posar el nom de Rossini als canelons i també la beixamel. Actualment no s'acostuma a posar tòfona i foie als canelons per ser massa cars però hi ha receptes que recomanen una bona cullerada de paté Mina o posar-hi cervell per fer-los més melosos, cosa que fa memòria de l'origen "rossinià" de la recepta.



Gioachino Rossini                                                                                             Ignasi Domènech

                                                                 
 Per saber-ne més:

Conversa amb Jaume Biarnés, xef a la Fundació Alícia

http://m.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/regust-medieval-2280839

Sobre els canelons. MIQUEL SEN

dissabte, 20 de setembre del 2014

Els garrapates

Manresa té una mida que propicia que hi hagin més d'una entitat dedicada a un mateix tema. Moltes vegades la segona és una escisió de la primera i massa sovint són segurament rivals. 
L'any 1830 es fundà una segona capella de música a la Ciutat, a part de la de la Seu, fundada pel Rnt Josep Obiols. De seguida van rebre un mal nom: GARRAPATES, nom que feia referència "a les notes musicals antigues, anomenades garrapatejades per la pressa que empleaven en l'execució del repertori".
L'anècdota és extreta d'un document titulat "Història de l'Art Musical en Manresa" de Joaquim Sarret i Arbós (Manresa, 4 d'agost de 1853- Manresa, 26 de setembre de 1935), que fou arxiver de Manresa. És un document inèdit dipositat a l'Arxiu Comarcal al fons Sarret i Arbós amb la signatura V/88. Sota el títol duu un lema: "La música parla á l'anima" que és prou bonic. Reprodueixo la Portada:



Transcric el fragment de l'anècdota explicada per Sarret i Arbós:

"A l'any 1830 es creà a Manresa una capella de música separada de la Seu, essent fundador el Rnt Josep Obiols, gran músic compositor i, a l'ensems, Mestre de primera ensenyança que fou del Col.legi de Sant Ignasi, Prior de l'Hospital de Sant Andreu d'aquesta ciutat.
La creació d'aquesta nova Capella mogué una revolució entre els músics i cantaires, formant-se dos partits que es disputaven la prioritat en l'execució de la música religiosa originant-se una competència extraordinaria, la qual va arribar fins a privar que els individus de la Capella de la Seu prenguèssin part en les funcions de l'altre; i que la nova, fundada pel Rnt Obiols se la motegés amb el nom de garrapata, fent alusió a les notes musicals antigues, anomenades garrapatejades per la pressa que empleaven en l'execució del repertori.
Aquesta nova capella subsistí amb el mateix nom fins a la mort del darrer mestre que fou en Francisco March, successor del Rnt, Estanislao Font, pvre. durant quina direcció, la Garrapata competia amb la Capella de la Seu.(...)"