Paco Ibañez i Manresa

Hi ha una petita anècdota a la vida de Paco Ibáñez que el relaciona estretament amb Manresa i dóna valor a tot el moviment de la música a la ciutat: el primer concert que Paco Ibánez va fer a catalunya i a tota la península, tornant del seu exili a França, va ser l’any 1968 al Teatre Kursaal de Manresa arran de la Trobada de Cançó de Testimoni.
En dues entrevistes de Toni Mata al músic al Regió 7 al 2008 i 2013 ho expliquen.

(2013)
- TONI MATA i RIU. Manresa...
- PACO IBÁÑEZ. Allà va començar tot aquest enrenou! 

- Quins records. Ja fa quaranta-cinc anys.
- Tants? No pot ser!

- Jo no hi era encara... - ... però devies estar a punt, he, he, he.

- Gairebé, gairebé.
- Recordo que el Xabier Lete, que va ser un dels cantants del concert...

- ... que portava el singular nom de Primera Trobada de Cançó de Testimoni...
- ... quan vaig acabar de cantar m'anava dient «Ona aiz, ona aiz», que vol dir «ets bo, ets bo».

- Més o menys, el mateix que li va dir Pablo Neruda a París dos anys després?
- Ell em va dir que jo havia de cantar els seus poemes perquè la meva veu estava feta per a això. Neruda em va donar l'empenta. De fet, fins aleshores, jo no havia prestat gaire atenció a obres com Veinte poemas de amor y una canción desesperada.

(...)
- Fa gairebé mig segle del concert de Manresa. Encara tindria sentit muntar-ne un amb l'etiqueta de Cançó de Testimoni?
- I tant, més que mai. Vivim temps molt salvatges. En aquella època encara hi havia gent que pensava per si mateixa, persones que lluitaven, que se sacrificaven. Ara, a la societat no hi ha per on agafar-la!


(2008)
- TONI MATA i RIU. Té present el concert de Manresa,o el record s’ha difuminat?

- PACO IBÁÑEZ. El pas del temps difumina el record, però no l’esborra. Jo vivia a França, vaig estar vint anys sense poder tornar. I quan vaig fer-ho,el primer concert que vaig fer va ser a Manresa. El primer concert és com el primer petó, et queda gravat.He,he,he...

- Qui va contactar amb vostè per dur-lo a Manresa?
- No ho recordo, la veritat. Com es va organitzar, qui va ajuntar a qui... No ho sé. Nosaltres, a París, teníem una petita activitat cultural, fèiem coses pels espanyols que hi vivien. I els diumenges fèiem teatre, cançó, pel·lícules, conferències... Agitació cultural, vaja. Fins i tot va venir Joan Manuel Serrat, que es va incorporar a un espectacle que vam fer que es deia «Historias para ser contadas», amb el portuguès Luis Cília i jo. Els catalans sempre miren cap a França, i algú de Manresa devia escoltar el tambor que sonava a París.

- Vostè tenia contactes amb cantants com Pau Riba o Maria del Mar Bonet?
- Jo, la Maria del Mar Bonet la vaig conèixer a Manresa. I el Pau Riba. I el Xavier Lete. Tots els vaig conèixer a Manresa. Però ells devien saber alguna cosa de París, suposo.

- És sorprenent que el seu primer concert a l’estat no fos en una gran ciutat.
- Qui em coneixia,a mi, a part de la meva mare i els meus germans? Una mica començava a sonar. Hauria pogut ser a Barcelona,o a Reus...però els que s’hi van apuntar van ser els de Manresa.

- Avui en dia encara hi ha molta moguda a la nostra ciutat, com per exemple amb el cicle El Club de la Cançó.
- Aleshores hi havia quelcom que s’estava coent, perquè fins i tot les cases discogràfiques anaven darrere del que anomenaven cantautors de protesta. Sabien que hi havia una sensibilitat del jovent cap a aquesta cançó reivindicativa, i anaven a la recerca d’aquests cantants per una qüestió comercial, és clar.

- Certament, era un territori verge. I no hi va haver cap problema amb el règim?
– No, tot i que abans jo no podia tornar. No havia fet el servei militar ni tenia ganes de fer-lo. Llavors va venir l’indult i vaig poder tornar. Vam agafar el cotxe amb Víctor Gómez Pin,el gran professor, el gran filòsof! El primer que vam fer va ser passar pel caseriu per anar a veure la meva tieta. Sempre recordaré que anava amb un feix de llenya i, quan em va veure, li va caure dels braços de cop. Es va emocionar molt.

- Devia ser un moment molt intens.
– Imagina’t! Vint anys després podia tornar al meu país! 

- Ni l’arribada ni l’estada no van ser complicades?
- No, gens. Jo, llavors, em vaig quedar a viure a Barcelona, feia concerts. I em vaig assabentar que calia presentar tres exemplars a governació civil per passar la censura. I per tenir el carnet professional, el sindical, havies de superar un examen. Quina broma! Llàstima que no es filmés! Hi havia una mare, amb el seu pare, amb el noiet petit,amb les castanyoles,vestit d’aragonès, fent el seu número, a veure si guanyava uns dinerons. I l’altre,vés a saber d’on venia,potser de Badajoz,i intentava tenir el seu carnet professional per guanyar-se la vida. I una taula, amb els tres o quatre del jurat, amb una campaneta. Pujaves a l’escenari, començaves a cantar... Jo vaig començar amb «Madre, yo al oro me humillo, él es mi amante y mi amado, pues de puro enamorado...» i ning-ning,ning-ning! Sona la campaneta. Ostres, no et deixaven ni començar! I després crec que va ser «La más bella niña» o «Déjame en paz,amor tirano», de Góngora. I començo a cantar «La más bella niña, de nuestro lugar. Hoy viuda y sola.Y ayer...» i campaneta altre cop. Jo vaig pensar, ostres, no et donen el carnet. I quinze dies després em diuen que estic aprovat!

- Això va ser després del concert,no? 
- Sí, dos o tres mesos després. 

- Per regularitzar la seva situació,vaja. 
- Sí, exactament,per regularitzar, com un immigrant avui en dia. Per a aquells canalles tots érem immigrants.

- I de la gent de Manresa amb qui va tractar, recorda algun nom? 
- No, cap.

- I del concert? 
- Vaig fer el repertori que tenia aleshores: «La poesia es un arma cargada de futuro», «A galopar», «Me queda la palabra»...Les cançons potents a nivell de missatge social, polític i cultural. I poètic. Recordo que quan vaig cantar «La poesia es un arma...» hi va haver molta excitació, molt soroll. La reacció del públic va ser instantània. I recordo sempre Xavier Lete, que després del concert em deia «ets bo,eh?». 

- Entre el públic devia haver-hi un caliu poc habitual. 
- I tant. És que eren ni més ni menys que gent com Xavier Lete, Mikel Laboa, Maria del Mar Bonet... Comprens? Era molt fort tot allò. 

- Eren els inicis, però hi havia molt ferro. 
- Sí, i la pedra estava ben col·locada.

- El teatre era ple? 
- I tant. Hi havia inquietud entre el jovent per aquest tipus de can- çó. La gent que va venir es va abocar al concert. 

- En els concerts dels dies següents, a la facultat d’Arquitectura de la Universitat Central i a l’Escola de Periodisme, a Barcelona, llavors a la facultat de Medicina,a Saragossa... aquesta màgia es va anar repetint? 
- Hi havia molta càrrega política, de trenta anys de dictadura, de crims impunes... Els grans criminals de guerra encara sortien al balcó, traient pit amb tot el cinisme del món... En contrapartida hi havia un jovent que començava a prendre consciència que la guerra civil havia estat un genocidi, que tot allò no es podia aguantar. I, a més, amb aquesta barra d’imposar i de privar la gent de la seva opinió, la seva llibertat, la seva sensibilitat. Hi va haver una reacció social molt forta, també del jovent.

- Pel que fa a la premsa, hi va haver ressò? 
- Als diaris ja hi havia gent que tot allò que podia ho treia, ho aprofitaven per transmetre tot això. Hi havia ambient. 

- Actuar a Manresa li va obrir portes? 
- No va tenir una repercussió gaire gran. Però, per exemple, el que aleshores era director de Sonoplay era a Mallorca i va agafar l’avió quan va saber que jo actuava a Manresa. I quan va veure la reacció del públic ho va tenir clar. Ja estava sensibilitzat i comercialment parlant això era una bona picossada per a ell.I no vaig trigar gens a signar el contracte. Així doncs, puc dir que de Manresa va sortir el contracte i els meus primers discos a l’estat es van publicar a Sonoplay. Manresa té una importància personal.

- Resulta fascinant que, en una societat tan sofisticada, Paco Ibáñez mantingui la seva vigència amb la veu i una guitarra. És un dels seus grans triomfs?
- Una guitarra és una orquestra. I la veu també. 

- Sempre ha dit que l’única autoritat, per a vostè,és el públic. 
- I tant, sempre ho mantindré. I també és important el criteri d’un mateix, i tenir la sort de trobar el poema, la música que hi correspon, poder-lo cantar, poder-lo gravar... Això és el màxim que pots demanar.

- Per què mai no ha volgut recollir cap premi? 
- Mai! De ningú no el vull rebre. Ningú no m’ha de donar un premi. Puc rebre un regal, un gest, l’accepto. Però els premis són muntatges comercials,polítics.Per què un ministre m’ha de donar un premi? De res, home. Has vist la cara que posen tots els que reben un premi? Ho trobo insultant.

Per saber-ne més:
Entrevista a Regió7 abans d'un concert a Manresa el 25-10-2013

Entrevista a Regió7 arran del 40è anniversari del primer concert a l'estat després de l'exili el dimecres, 20 de febrer del 2008

http://www.regio7.cat/cultures/2013/10/28/organitzadors-del-concert-del-1968/248242.html

Memòria de Corpus i Enramades a Manresa

Ignasi Torras i Garcia nascut a Manresa el 17 de setembre de 1943 (fill del carrer de les Piques) i Mestre de capella de la Seu de Manresa de1966 a 1997, va fer la presentació (editada per l'Ajuntament) del llibre Manresa festes i tradicions de Marc Torras. Era al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa el 8 de novembre de 1990. Entre moltes d'altres coses que exposà, em permeto destacar-ne un fragment on descriu les festes de Corpus i les Enramades tal com ell les recorda. 

  "En el llibre Manresa, festes i tradicions, Marc Torras dona a entendre d'una manera ben concreta que moltes de les festes religioses de Manresa se centren en el Corpus on ja d'antic (el 1322) es celebrà per primera vegada. D'antuvi acudien en aquesta processó tot un conjunt d'imatges bíbliques substituides mes tard, en part, pels dracs, de caire mes profà, pero prenent part en la festa, i també altres entremesos, l'áliga, les carosses, el gegant, més tard la geganta, els nans, les trampes, etc.
El record de la processó de Corpus es viu en molts de nosaltres. Recordo quan passava sota el balcó de casa meva, per a mi un lloc privilegiat, on des d'infant veía des dels enterraments de primera classe, provinents de la Seu, fins totes les processons i tota la gent que anava a l'estació del ferrocarril.
Les campanes, el dia de Corpus, tenien un repic solemníssim. A les sis un coet anunciava la sortida de la processó. A les voreres dels carrers la gent s'aplegava per presenciar la processó. Ben aviat se sentien els sons de les trompetes dels heraldos, amb el banderer de la ciutat i les timbales o trampes. Seguidament els nans i els gegants, avançant cerimoniosos. Els ganfarons de la Seu, amb creu i cirials sostinguts pels escolans majors, les grosses banderes dels tremendos, vermelles, i la blava dels favets. Els nois d'escoles, del col.legi dels germans de La Salle; els congregants de la Congregació Mariana; joves i homes d'Acció Católica, amb llurs estendarts; gremis diversos; lligues de Perseverancia. Entre els nois de les escoles hi anava el pendonista infantil, acompanyat de música; mes endarrera el Penó Principal portat pels confrares de la Minerva; més música; els bombers amb vestit de gala. 

A continuació el clergat regular, els emblemes de la basílica -el conopeo o paraigua- i el tintinábul o campaneret, l'escolania, la Capella de Música cantant himnes eucarístics i el Tedeum, els canonges amb capes pluvials i, solemníssimament, el pas que portava la custodia d'argent de la Seu amb l'eucaristia, acompanyada per quatre diaques, precedida de nois que escampaven arreu pètals de flors i amb profusió d'encens donant un to majestuós i triomfal, tot plegat barrejat amb l'olor de ginesta provinent de les catifes de flors de la Seu que ininterrompudament es confeccionen des de l'any 1946, per idea del Sr. Santiago Rovira i Vilajuana. Seguia la presidencia amb l'arxiprest de la Seu, amb capa magna —la del Cardenal Lluch i Garriga- a continuació les autoritats civils i militars, la banda municipal i el batalló de Manresa alternant composicions religioses amb el so dels tambors i trompetes.
La processó pujava per les Piques, seguia per la plana de l'Om, el Born, Sant Domènec, la Muralla, els Infants, el Joc de la Pilota, pero diré que abans, al seu pas per davant cal Jorba, hom disparava uns coets. Allá hi havia instal.lat l'Ou com Balla, tradició importada de Barcelona molt agradable. En passar per la Muralla, el pas del Santíssim al darrer moment, hom col.locava herbes d'espígol, barballó i romaní, que es barrejaven amb l'encens. Durant el pas del Santíssim la gent s'agenollava per reverenciar l'eucaristia.

Pero on resultava més solemne tot era en arribar a la Plaga Major. En el llibre d'en Marc Torras hi trobareu una amplia referencia d'un antecedent d'aixó que us diré, pero que ell escriu que ja es feia el 1400, a la Plana. Més tard es trasplanta a la Plaça Major, i era així:
Els veïns de la Plaça Major confeccionaven una catifa de flors i ginesta, de forma circular, al peu de la casa de la ciutat. En arribar la custodia quedava situada al seu damunt, llavors un sacerdot pujava dalt d'una escala i treia el viril de la custodia i la lliurava a l'Arxiprest de la Seu, el qual acompanyat dels sis cirials pujaven a l'Ajuntament i des del baleó central donava la benedicció solemne, mentre tothom restava agenollat; les banderes eren baixades en senyal d'adoració, semblantment les del terrat de la casa de la ciutat; la banda tocava la marxa reial, els soldáis feien sonar les seves trompetes i tambors, les campanes de la Seu brandaven alegrement i es disparaven salves en honor de l'eucaristia. Tot aixó ho recordó com si fos ara... i ja fa anys. Seguidament la processó es reorganitzava, baixant per Sant Miquel, la Plana, Piques, Bastardes, Vallfonollosa, per entrar solemnement a la Seu on s'impartia novament la benedicció i reserva del sagrament.
Pero la festa sols acabava just de comengar, perqué en acabar aquest solemne acte, començava l'Octava del Corpus amb les enramades pels següents barris: el divendres, la carretera de Vic-Casa Caritat; el dissabte el barrí del Remei i de l'Hospital; el diumenge, Les Escodines, possiblement l'enramada mes lluïda, amb profusió d'actes, abundor de pirotècnia, molts trons, molta
ginesta, timó, barballó i espígol, un solemníssim ofici a Santa Clara i la gran processó per tots els carrers. El dilluns li corresponia el torn al barrí de la Plaça Major i Sant Miquel, el dimarts, al carrer Nou, al Born i Urgell, el dimecres al Barrí de Sant Francesc, Muralla, Cos, carretera de Cardona, i el dijous, al final al barrí de les Caputxines i placeta Montserrat, essent amb motiu del darrer dia de l'Octava que la processó resultava mes lluida puix que hi anaven els gegants, les autoritats i la banda municipal de música.
L'any 1951 tingué lloc una festa molt simpática amb motiu de l'estrena de la pubilla del pla de Bages, per obra de l'enyorat gremi de Sant Lluc. Cada any -durant pocs anys lamentablement- el tercer diumenge del mes d'octubre es feia la crema d'una falla plantada a la plaça Major amb al.legories ben encertades: el bolet, l'ocell de paper, l'olla i el pintor i la caseta amb la pubilla. La crema anava precedida d'una xocolatada molt concorreguda.
Pero del que volia deixar constància era de la singular trobada de gegants que es féu aquell any amb motiu de l'estrena de la pubilla del pla de Bages i que degué suposar un vertader esforç pels bons elements del gremi de Sant Lluc. Es grácies a ells i molt particularment a en Joan Vilanova que algunes festes arribaren a nosaltres, a mes dels dibuixos que féu en molts programes i d'altres il.lustracions que fóra llarg d'enumerar, a tall d'exemple: la rifa deils porcs per a l'Hospital de Sant Andreu; la festa amb el pendó de Santa Caterina, la tirallonga dels Cossos Sants, els armats, i un llarguíssim etcétera, passant per la reproducció dels passos i processons de Setmana Santa i moltes altres de les quals es fidel notari historie. Els homes del gremi de Sant Lluc mantingueren ben viva la flama de les festes i tradicions de Manresa."



TORRAS I GARCÍA, Ignasi Presentació del llibre Manresa festes i tradicions de Marc Torras i Serra. Editat per Ajuntament de Manresa el 1991.

Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa el dia 8 de novembre de 1990

Memòria de la Setmana Santa a Manresa

Ignasi Torras i Garcia nascut a Manresa el 17 de setembre de 1943 (fill del carrer de les Piques) i Mestre de capella de la Seu de Manresa de1966 a 1997, va fer la presentació (editada per l'Ajuntament) del llibre Manresa festes i tradicions de Marc Torras. Era al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa el 8 de novembre de 1990. Entre moltes d'altres coses que exposà, em permeto destacar-ne un fragment on descriu els actes de la Quaresma tal com ell els recorda. 

"El Dimecres de Cendra a la Seu es col.locava el Velum Templi (era una cortina blanca quadrada d'uns cinquanta metres quadrats), anomenat popularment "el bacallá" per la forma que prenia quan era hissat. Els ornaments de l'església eren reduïts.
Els bacallaners començaven la temporada mes activa col.locant antigament el ninot conegut per la Vella Quaresma amb set potes, significatives per la durada de la Quaresma. Antigament hom menjava congre, bacallá i arengades, essent els redós de la plaça de Sant Domènec on d'antic hi havia més botiguers d'aquesta especialitat.
En anys remots es feia la processó de la Bona Mort o manifestació externa del començ de la Quaresma. Els penitents hi acudien amb vestes negres, els carrers eren tristos, i a això s'hi afegia el fred que fa a Manresa el mes de febrer. Alguns d'ells portaven un plat de cendra sostingut amb la má esquerra mentre la dreta quedava com suspesa damunt del plat, simbolitzant que ens tornarem com pols i cendra.
En els diumenges de Quaresma tenien lloc les processons sense llums, que tenien una semblança al viacrucis, meditant en diversos punts dels carrers i places, sobre la passió.
Cada dijous tenia lloc la funció eucarística d'adoració al Santíssim, de les Quaranta Hores de veneració a la Seu. El divendres s'afegia a l'abstinéncia de carn, el dejuni rigorós.

El DIUMENGE DE RAMS era el dia de gran festa per a la mainada, hom si podia estrenava alguna pega de vestir, preludi de la Pasqua, en alguns casos. Els infants lluïen palmes ornades amb garlandes comestibles de pastisseria o llaçades i garlandes de plata. Després de la benedicció deis Rams es feia la processó i en arribar a casa es prenien algunes fulles de les palmes, fent unes creus que hom col.locava darrera les portes, per preservar de mals. Els palmons i palmes es portaven a l'església mes propera per guarnir el monument del Dijous Sant. Aquests palmons després es recollien i es posaven als balcons i finestres per preservar de les tempestats.
El vespre d'aquest dia sortia la processó dels Dolors, amb els armats, amb soroll de llances, de peus i al so del timbal amb la planyívola Marxa dels Armats, joia del nostre folklore. Els armats feien l'Estrella entorn el Penó carmesí que portava el Capitá Manaia. Aquest penó duia les lletres S.P.Q.R. Hi acudien penitents amb vesta negre amb dues llargues fileres, i, al mig, una altra filera de penitents portant quaranta-quatre improperis o atributs de la passió, intercalant-se entre els passos dels Dolors de la Mare de Déu.

El DIMECRES SANT les campanes de la Seu tocaven a Tenebres i a l'Altar Major es col-locava un gros canelobre en forma triangular -el Tenebrari- amb catorze ciris de color groc i un de blanc al mig. Els canonges i beneficiáis cantaven els salms, apagant-se al final de cada salm un ciri, fins que restava sols encès el del mig, de color blanc, -la Verge María-, el qual era retirat i deixat darrera l'altar Major. En amagar-se aquest ciri la mainada començava el gran repicar de fasos i matraques per foragitar els jueus.

El DIJOUS SANT el paborde celebrava els oficis i, des de molt temps antic, es servia un menjar als pobres en record del Sant Sopar, aquest ápat era abundós, mentre que, segons m'havien dit, els clergues menjaven sols cigrons cuits i congre.
El vespre d'aquest dia tenia lloc la processó deis Gremis amb els passos portats per cada gremi. Aquests passos foren destruits el 1874, pero la processó deixà de fer-se el 1868; fou recuperada l'any 1950, celebrant-la pero el Divendres Sant. Finalment, es va deixar de fer l'any 1979.
El Dijous Sant al monument s'hi posaven els "maigs" planta que, per fer-la créixer, col.locaven enmig d'una torreta envoltada de cánem, grans d'escaiola, mill i llenties, i es deixava en una habitació a les fosques, regant-la amb aigua tots els dies, i així creixien aqüestes plantes que tenien una forma de cabellera blanca tirant a groe a semblança dels palmons.
Durant la tarda i vesprada es visitaven els monuments al Santíssim en les diferents esglésies de la ciutat.

Dibuix de Joan Vilanova

El DISSABTE DE GLORIA es descobria l'altar Major i al Gloria s'engegaven les campanes i de bon matí ja es cantaven les caramelles escampant arreu l'alegría juvenil de la Pasqua.
Recordó encara la impressió que produiïa la diada del Dijous Sant i del Divendres Sant, procurant no fer soroll, sense cotxes al carrer, amb les llargues fueres de famílies que amb el bo i millor dels seus vestits acudien a visitar els monuments instal.lats al llarg d'una trentena de temples de la ciutat, amb silenci, (trencat només peí soroll de les sabates amb talons alts); amb ramets de farigola que tenia una virtut especial en ésser collida quan el bon Jesús era al monument. Amb la presencia de persones als primers bancs de les esglésies, fent torns de vetlla al monument i al carrer, els Cors de Clavé cantaven fervorosament la passió, donant un toe d'amor i de reverencia a Jesús.

I des del 1950, al vespre, la gran processó del Divendres Sant, amb penitents amb vestes de molts colors diferents, amb la marxa dels armats, els passos, els passos vivents i la Banda Municipal tocant marxes fúnebres: la de Chopin i la de Mendelsohn, era presidida per les autoritats, amb els soldats i presenciada per una concorréncia massiva de gent als carrers; amb la Dansa de la Mort. Durant molts anys, tot Manresa visque amb il.lusió i fervor aquesta processó.
Les processons de Setmana Santa tingueren molta acceptació, i jo ho recordó encara. Al matí del Diumenge de Rams els armats ja sortien a fer l'estrella. Els passos que concorden a la processó eren exposats a l'entrada d'algunes cases del barrí Antic. Així a la Plana de l'Om, a Cal Oller-Vives, hi col.locaven el Sant Sepulcre. Al carrer de les Monges caputxines, a Can Vila, hi instal.laven el pas del carrer de 1'Amargura; a Cal Gomis al carrer del Born, el pas de la Verge de la Soledat; i a la Seu, la Mare de Déu dels Dolors i el Sant Crist de la Reparadora. Cap a la tarda els armats acudien a casa del Prior dels Dolors i, amb ell i congregants amb el Guió, anaven a recollir els passos que es portaven cap a la Seu per començar la processó."

TORRAS I GARCÍA, Ignasi Presentació del llibre Manresa festes i tradicions de Marc Torras i Serra. Editat per Ajuntament de Manresa el 1991.

Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa el dia 8 de novembre de 1990

Fusioon

La biografia del grup aquí o aquí

La discografia aquí.

LP:

Fusioon (1972)    

Danza del molinero

Ya se van los pastores
Ses porqueres
Pavana española
Negra sombra
En el puerto de Pajares
Rima infantilEl cant dels ocells

Fusioon 2 (1974)

Farsa del buen vivir
Contrastes
Tritons
Diálogos
Concerto grosso

Minorisa (1975) 

Ebusus
Minorisa
Llaves del subconsciente (Mente)
Llaves del subconsciente (Cuerpo)

SINGLES:

1972
Danza del molinero
Negra sombra

1972
No hay habitación para...
Ciclos

1973
Rapsodia para un violín
Tocata y fuga

1974
Farsa del buen vivir
Rondó y final

Recopilatoris

2004 Esenciales

2011 Absolute Fusioon

Vídeos:

Fotografies:

 

Fusioon 2-1-76 en un dels dos últims concerts. Sala Ciutat, Manresa

Foto de La transició 1975 1983 Vol II PARCIR EDICIONS SELECTES

Altres enllaços:

Minorisa de Fusioon 40 anys

http://www.alexgomezfont.com/?q=ca/node/197

http://revistaulises.wordpress.com/2010/12/22/capital-de-la-musica-moderna-i-la-psicodelia-karles-torra/

https://plus.google.com/photos/+CantiCasanovas/albums/5546590818590888609?banner=pwa

http://munster-records.com/en/label/vinilisssimo/product/minorisa

http://electronicorgy.blogspot.com.es/2013/06/fusioon-minorisa-1975.html

https://www.youtube.com/watch?v=7AN0Jrn8y5w&index=80&list=PLaJDQGImeAK5XzJqTJec8mK257UHPSJYH

Damià Cots, pianista de jazz

Un interessantíssim  concert es va fer a Manresa el 1982. Ho explica Albert Biescas:
"El fet més important, pero, d'aquest 1982 va ser la mort de Damià Cots un músic i jazzman manresà que havia actuat a El Sielu el novembre del 82 després de no haver-ho fet a Catalunya des dels anys 50. Damià Cots va tenir la seva epoca dels anys 50 actuant regularment als Jamboree i Hot Club de Barcelona. dos locals tipicament jazzístics de I'epoca. (...) Va morir a Holanda, on feia uns 20 anys que residia, després d'haver deixat una mica de costat el jazz per dedicar-se a la música clàssica. Darrerament, i com ell mateix em va comentar, havia estat molt temps sense tocar el piano com a consequència d'un accident, i va ser precisament a El Sielu el 82 on, primer en una jamsession acompanyat per Lluis Ribalta i Jaume Badrenes i posteriorment amb Xavier Ortiz i Adrià Font, va tornar a tocar aquest instrument que havia format part de la seva vida musical"
Devia ser un concert extraordinari: el retorn al jazz i a les arrels del pianista, la generositat demostrada en tocar amb les joves promocions del jazz a la ciutat, la sensibilitat demostrada pel local i els programadors...
Però es que Damia Cots va tenir com alumne més destacat un dels millors pianistes de jazz del nostre país: Tete Montoliu (28 de març de 1933 - 24 d'agost de 1997)!! 

21-11-1981 Tete Montoliu a la inauguració de El Sielu
Foto de La transició 1975 1983 Vol II PARCIR EDICIONS SELECTES

Ho recorda  el mateix Tete:
"Hubo un grupo que se llamaba Clippers, con un pianista al que le agradeceré muchas cosas, un pianista que se llamaba Damiá Cots, que murió en Holanda. Me encaminó muy bien. Después vino a Barcelona un señor que se llamaba Don Byass, se quedó dos años a vivir aquí y llegó a hablar en catalán, cosa que a mí me gustaba muchísimo -yo ya era catalanista de pequeño-, y venía cada día a comer a casa"

Aquest mestratge es va realitzar al  Conservatori Superior de Música de Barcelona en uns moments en que Damià Cots tocava en l'orquestra de ball Los Clippers de Barcelona

Los Clippers anys 40:

Darrere: Manuel Biete i Antoni Lizándara (trompetes)

Al mig: Antoni Bardají ["Chispa"] (bateria)

En segon terme: Juan Torres (trombó) i Damià Cots (acordió)

Davant: Miguel Manzano (guitarra) i Joan Boldú (clarinet)
Foto de: http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com.es

i estava al centre de la vida del jazz barceloní en jams i actuacions al Jamboree i Hot Club de Barcelona. Com explica Montoliu, entre el 1947 i el 1948 el llegendari saxofonista Don Byas estava vivint a Barcelona, temps en que la revista Ritmo y Melodía va organitzar una sessió, el 11 de octubre de 1947, on Byas va grabar conjuntament amb músics destacats de l'escena musical del moment, entre ells Damià Cots, José Puertas, Luís Rovira, José Ballester y Antonio Bardají, als que es va afegir el saxofonista de Nueva York George Jonson en una de les sessions.

Segurament, però, el que fa extraordinari tots aquests fets i activitats que centra la figura del pianista Damià Cots és que es desenvolupen en plena postguerra, on mana la grisor intel.lectual i artística de la oficialitat del règim. Demostren, amb força, la voluntat de seguir estimant el jazz i no deixar perdre tot el bagatge anterior a la guerra. Només cal recordar que a Manresa mateix Amat-Piniella el 1932 oferia una conferència sobre el tema amb il.lustracions en directe del pianista Ramir Torres i també amb una gramola. I més endavant, l’octubre del 1935, es fundà l’entitat Hot Club Manresa –del qual Amat era el vice-president i Ramir Torres, el president- com a filial del Hot Club de Barcelona i el 1936 es creà a Manresa l’orquestra amb el mateix nom.

Fonts:
BIESCAS, Albert. La música moderna en la dècada dels 80. Dovella 1990: Núm. 34
Don Byas a Barcelona
Amat i Piniella i el Jazz

JJMM de Manresa

Segons l'enciclopèdia catalana JJMM és una organització internacional dedicada al foment de l’educació i el conreu musicals entre els joves.

Dit això i havent mirat tota l'eixuta i escabellada cronologia de JJMM de manresaa que exposo, noto que l'activitat, l'energia i les sinèrgies que van provocar són extraordinàriament grans i absolutament envejables pel que tenim ara. 

1940-Es funden Les Jeunesses Musicales a Brussel·les.

1945-Fundació de la Federació Internacional de Joventuts Musicals amb seu a Brussel·les.

1951-Neix la primera delegació a Catalunya:  Barcelona (1951). I la segueixen: València (1953), Terrassa (1954), Sabadell (1956), Palma (1956), Mataró (1956), Ciutadella (1958), Igualada (1958), Manresa (1959).....

1952-Neixen les JJMM d'Espanya.

1959-Neixen les JJMM de Manresa per l’empenta d’un grup de gent de l’Orfeó Manresà, entre els quals Josep Maria Orriols (president) i Josep Maria Descarga. Josep Galobardes i Andreu Baget (que aconsegueix la legalització) foren els següents presidents.

El prestigiós grup LOU BENNETT TRIO va actuar a la Sala Loyola l'any 1967 en un concert organitzat per JJMM.

1967-Es va constituir, a redós de les Joventuts Musicals, el germen del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya amb seu a Manresa. El 16 d’abril es va organitzar la Primera Trobada de Corals Infantils de Catalunya, amb un programa comú i amb assistència de 600 cantaires de les 11 corals de 8 poblacions diferents. 

A la sala Loyoa s'hi va fer la 1a trobada de corals infantils de Catalunya. Any 1967. De Manresa hi havia la Coral Aliret.

1967-Sota la presidència d’Ignasi Serracanta (a la Junta també hi havia J.M. Descarga, Onofre Boqué o Josep Padró) s’engega el primer cicle de les Nits Musicals de Manresa (un dels concerts és la primera actuació de Ll. Llach a Manresa) i també les corals Aliret i Rodamon.

Coral Aliret dirigida per Xat Vives el 1968 Foto de: https://www.facebook.com/500567386677334/photos/a.500582363342503.1073741833.500567386677334/732708753463195/

1967-68-Dos Cursets d'Animadors de Cant de Manresa, que comptava com a professorat: L. Massó, L. Virgili, M. Cabero i Oriol Martorell.

1969-JJMM de Manresa són administradors de les festes de la Llum amb: Antoni Bahí Alburquerque, Josep Maria Escribano Casaldàliga, Antoni Fernández Ayuso, Gonçal Mazcuñan Boix, Josep Padró Sala, Montserrat Ribas Sorinas, Maria Teresa Torres Samsó, i Montserrat Vives Jorba.

El president de l’entitat, Ignasi Serracanta, va proposar el nomenament del pare Cassià Ma. Just  ja que, abans d’abat, era i havia estat sempre un dels organistes de Montserrat.com a soci d’honor de les JJMM de Manresa. La proposta va ser aprovada amb total unanimitat.

Fotografia: Arxiu Antoni Fernández Ayuso a Pou de la gallina de maig de 2008. L’abat llegeix el títol atorgat. Coral Aliret i la Coral Fa-la-a va oferir un concert dirigit per M. Teresa Masats Carbonell.

1967-72-Actuen per JJMM entre d’altres: Orfeó Manresà, Orfeó se Sants, Coral Cantiga, Cor Madrigal, l’Orquestra d’antics escolans de Montserrat, els pianistes A. Soler, M. Garcia Morante, Pere Vallribera,el Quartet Sonor, el Trio Barroc Ars Musicae, el Quartet Tarragó el violinista Shisuko Ishzawa, la cantant mexicana Maria de las Mercedes...

1970-1973- JJMM, Ajuntament i Caixa d'estalvis de Manresa programen diversos grans concerts: Coral Sant Jordi, Orquestra Filharmònica de Barcelona amb Orfeó Manresà, Cor madrigal del Conservatori Ciprian Porumbescu de Bucarest, la Süddeutsches Jugend Sinfonie Orchester, els cors de la Catedral de Santa Eduvigis de Berlin, el Cor Petits Cantors de Viena i la Young Israel String i l'Orquestra Simfònica Juvenil de Renània del Nord-Westfàlia.

Cors de la Catedral de Santa Eduvigis de Berlín sota la direcció d’Anton Lippe, el 4 de novembre de 1970 a la basílica de la Seu de Manresa. http://www.elpou.cat/noticia/1916/concerts/ajuntament/joventuts/musicals/setanta

1974-81?-Cor Elaia de JJMM de Manresa  dirigida per Mariangels Serra i Jaume Espinal. Formada per 35 cantaires de 17 a 30 anys amb concerts per la comarca, Catalunya nord i Mallorca.

Montserrat Alavedra acompanyada d'Àngel Soler 19-07-75 Escola Renaixença

Foto de La transició 1975 1983 Vol II PARCIR EDICIONS SELECTES

1976- Onofre Boqué i Josep Padró que havien estat vinculats a JJMM funden Esclat.

1976 el 26 de desembre primer concert de l'Obrador Instrumental de J.J.M.M. de Manresa, sota la direcció de Joan Casals i Clotet. 

Obrador instrumental i cor Montserrat
Foto de La transició 1975 1983 Vol II PARCIR EDICIONS SELECTES

1976-Jaume Vives és president de JJMM de Manresa i té com a vocals Jaume Orriols, Josep Ma Vilar i M. Anna Soler Cantarell entre d'altres.

1977-1983-És el temps de la presidència d'Antoni Fernandez Ayuso que substitueix Jaume Vives (també membre del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya) en la que es consoliden les activitats de JJMM creades anteriorment i es fan nous cicles de concerts de música clàssica, de cambra o de jazz. 
Es programen un total de 73 concerts. S'organitza el Concurs Permanent de Joves Intèrprets el 1981, en l’àmbit de tot l’Estat espanyol, celebrat els dies 19 i 20 de desembre a la Sala Mestre Blanch del Conservatori de Música de Manresa.  Es col.labora i organitza amb l’UNICEF, en l’any Internacional del Nen, un concert dels “Petits Cantors de Viena” al Teatre Conservatori de Manresa. Es forma part del Consell Municipal de Cultura i del Sub-Consell de Música; durant tres anys de la comissió de festes d’Estiu i de la Festa Major de la Ciutat i en general es participa en moltes reunions de JJMM d'Espanya i d'altres delegacions.

Conxa Comes i Jaume Espinalt foren els següents presidents.

1981-Al setembre es convoquen les primeres places de monitors de música per a les escoles públiques per procurar omplir el buit en aquest aspecte de l'ensenyament. JJMM hi té una participació activa. Comencen Felisa Albàs, Enriqueta Farràs, Ramon Atcher coordinats per Dolors Bonet; posteriorment Mercè Carbonell per parvulari i Pilar Pla que substitueix Atcher. 

1984-25è aniversari de l'entitat i Fundació de la Federació de Joventuts Musicals de Catalunya.

1986-Orriols, Vila i Espinalt creen la Junta Rectora amb la finalitat de mantenir viva l’entitat que havia caigut al punt de la inactivitat. Tot i així continuen les Nits Musicals que canvia la denominació ‘de Manresa’ per ‘de Bages’.

1987 l'1 de gener a Sant Vicenç de Castellet l'Obrador instrumental fa el darrer concert.

1989-Neix una nova Junta amb Marc Torra, Pep Bru, Montse i Núria Fernàndez, Andreu Cano i Jordi Gilabert i amb la col·laboració de Maria Díaz i Oriol Pérez. Una Junta jove, treballadora i il.lusionada que obre el ventall de gèneres programats al pop-rock, ball jazz. També reforcen la programació a tot el Bages amb concerts a Sant Fruitós, Rocafort, Navarcles, Balsareny, Callús Calders, Santpedor, Navàs, Cardona. També recuperen el cicle de Jazz al Passeig de Festa Major.

1993-94 El 5 de desembre de 1991 moria Marc Torra i l'activitat i els ànims del grup s'en van ressentir. S'aturen les activitats progressiva i definitivament.

1995-La Federació de Joventuts Musicals de Catalunya crea La Xarxa de Músiques a Catalunya, una activitat creada per les seves associacions locals a fi i efecte d’oferir arreu del país una sèrie de concerts de música clàssica de petit i mitjà format a cura principalment de joves músics professionals catalans.

2000-2009-Oriol Pérez Treviño coordina la Xarxa de Músiques a Catalunya.

Per saber-ne més:

• FETS I GENT XLVIII. El Pou de la gallina.
• Pou de la gallina de març de 2015 nº 307.
• La transició 1975 1983 Vol II PARCIR EDICIONS SELECTES

Himne de Manresa a Sant Ignasi de Loyola

Hi ha diferents obres dedicades a Sant Ignasi, fruit de la gran tradició que ha generat al llarg dels segles l’estada de Sant Ignasi de Loiola a Manresa. L’Himne de Manresa a Sant Ignasi, amb música de mossèn Miquel Augé i lletra de Ramon M. De Bolós, es canta tradicionalment en la missa solemne que se celebra a la Cova de Sant Ignasi, el dia 31 de juliol (festivitat del Sant). Es va estrenar l'any 1922 arran de la festa del IV centenari de l'arribada de Sant Ignasi a la ciutat. Al final de la mateixa missa s’interpreta la Marxa de Sant Ignasi, en català, amb música i text tradicional i harmonització de José M. Berbide, que realitzà coincidint amb el IV Centenari dels Exercicis Espirituals, l’any 1948. 

Sant Penitent de nostra Cova,

Sant Pelegrí de Montserrat,

rebeu d'amor una altra prova

l'himne que us canta la Ciutat.

Puix vostre nom amb ella es troba

dins nostra historia agermanat,

feu-hi florir, Sant de la Cova,

feu-hi florir la pietat.

Pregueu a Déu pel la Ciutat que us vol fill seu.

Com un estel de clara llum, lluïu damunt de la Ciutat,

i dissipeu el negre fum que escampa arreu la impietat.

Transcripció de Glòria Ballús 

a "Patrimoni festiu de Manresa. La festa" CEB 2008.

Per Saber-ne més:

TORRA SISQUELLA, Ferran (1984) "Rutas Ignacianas en la ciudad de Manresa" Manresa Bausili

BALLÚS, Glòria (2008). “La música pròpia de les festivitats de Manresa”. Revista Dovella, núm. 95.  

1986 i 1987 la gran crisi de l'Orfeó

Una de les característiques més importants i més difícils de treballar en les entitats és el relleu generacional tant per mantenir la capacitat de treball com per adequar-se als canvis de l'entorn en que es mouen.

Un exemple va ser el de l'Orfeó Manresà els anys 1986 i 1987. L’envelliment dels cantaires, no incorporar-ne  de nous, els nous aires corals de la ciutat i del moment, porten l’Orfeó a un encarcarament musical, artístic i social considerable.

El setembre de 1986 dimiteix Josep Maria Descarga, director de l’Orfeó “perquè el cor no li responia com a ell hauria volgut”. Però la Junta (presidida per Pascual Piñot Busquet) no li accepta momentàniament fins a trobar, malgrat les dificultats d’aconseguir-ho, un nou director: Jordi Noguera Perathoner. Aquest va fer proves als cantaires, “posant el llistó tant elevat que la immensa majoria no el va passar”. A partir d’aquí comença un temps de renovació amb l’adhesió de nous i antics cantaires. Però el cor queda trencat “en dues meitats, els vells i els nous”. En acabar l’etapa Piñot-Orriols, el 1988 passa a presidir l’Orfeó Antoni Fernández Ayuso (antic president de JJMM de Manresa) que també agafa el relleu de la renovació, amb Jordi Noguera que  prepara un programa de valsos de Brahms i que va resultar ser un èxit extraordinari. Aquest fet dona irreversibilitat i solidesa a tota la nova proposta. Posteriorment en els actes del 90 aniversari el cor realitza un programa de compositors catalans del segle XX i el Davide Penitente de Mozart.

 Regió 7 14-VII-1988. Reproduit a: http://navarcles-noticiesmenysantigues.blogspot.com.es/search/label/Jordi%20Noguera

Tot plegat va ser un canvi arriscat, necessari  i valent però força dolorós. Ho analitzava Josep M. Orriols i Morros a Les persones i els fets XLIV del Pou de la Gallina en conversa amb Jordi Sardans. Orriols que ja va ser president de l’entitat de 1978 a 1982, en aquesta etapa va fer de vice-president al costat de Piñot. Afirma que “ ningú no dubta que s’havia de fer, molt especialment el mestre Descarga (que no n’era el culpable i fou el qui va rebre), ja que la seva dimissió va ser motivada perquè el cor no li responia. El que sí que pot ser discutible és la manera en què es va fer, que indubtablement va ser molt poc elegant i tots hem d’entonar el mea culpa, per no haver fet correctament el que era inevitable. Lamento que no en sabéssim més”. Orriols veia les noves generacions “no tant romàntics però sí més perfeccionistes” ja que “moltes de les quals no saben què és l’Orfeó, perquè ningú els ho ha ensenyat, que van a cantar perquè els agrada el cant i la música, però que és difícil que connectin amb l’esperit orfeònic d’altres èpoques”.

Regió 7 16-III-1991. Reproduit a: http://navarcles-noticiesmenysantigues.blogspot.com.es/search/label/Jordi%20Noguera

Qui els parla, en aquella època, era director de la coral Ixent, que junt amb la coral Ressò eren les seccions infantil i juvenil, respectivament, de l'entitat. Alguns directors d'aquests cors, en el final de l'etapa Descarga vam ajudar a fer assajos per cordes al cor gran en un dels intents per augmentar-ne les potencialitats. La nostra tasca, tot i la bona voluntat no podia ajudar gaire a un cor viciat, cansat i envellit; a més a més no hi cantàvem gaire amb ells, no hi convidava. En la nova etapa, amb Noguera al capdavant, vam ser molts que vam passar a cantar en els nous repertoris i ajudar amb la nostra presència al gran repte del canvi. Vam ser testimonis de les grans discussions, de les enemistats creades, incomprensions, intransigències i ceguesa. Però vista l'evolució del cor, amb els grans programes i produccions, la seva vida i qualitat i als gairebé 30 anys transcorreguts espero que per a tots es recordi només com a una anècdota.

Orfeó el 1988. (arxiu Maria Diaz)

Per saber-ne més:
Les Persones i els Fets: XLIV. El Pou de la Gallina
Orfeó Manresà (Història)
Josep Maria Descarga i Obradors

Cor Ariadna

A mitjans i finals dels anys setanta del segle XX van néixer a Manresa algunes corals (Elaia, Discantus, Eswertia, Eixam o Ariadna) que renovaren el món coral manresà. Allunyades del "poder" musical manresà, aconseguiren tornar a popularitzar el cant coral i a tornar-lo a situar en els estàndards europeus.

Una de les més destacades va ser el Cor Ariadna. 

"A principis del curs 1978-79, i a partir d'un petit nucli anterior de cantaires, es forma el Cor Ariadna que aglutinava a un grup de nois i noies d'edats compreses entre els 14 i 17 anys (la majoria d'ells estudiants de formació professional, BUP i COU) que tenien com a objectiu comú el cant coral, el treball de la pròpia veu juntament amb el treball de grup, i el coneixement i interpretació de la música coral d'èpoques passades, del present i de la cançó popular harmonitzada. De llavors ençà hem treballat peces del Renaixement, de l'època barroca, i populars (...) Des dels seus inicis el Cor Ariadna es membre dels "Grups Intermedis de Catalunya", moviment coral català que agrupa a un bon nombre de corals d'arreu del país que tenen característiques semblants a aquesta" 
(d'un programa de ma de concert)

Dirigida des del principi per Josep Ma. Vilar, va fer múltiples concerts a Manresa, Bages i comarques veïnes tant com a cor sol com en trobades amb altres corals. Destaquen per la magnitud de la producció el repertori a dos i tres cors (amb el cor Elaia i Eswèrtia) i el Magníficat de Joan Pusalgues amb la cor Albada instrumentistes l'Obrador instrumental de Manresa i de l'Orquestra de cambra de l'Escola de música de Vic.

                                                                                       

         

El repertori comprenia composicions del segle XIII fins a contemporanis, música popular catalana o de tot el món i també compositors de casa nostra com Joan Pusalgues, Josep Padró, Ramon Escalé o música de l'arxiu de la Seu de Manresa. 

La llista de persones que van passar per cor és considerable i també hi destaca la quantitat  que més endavant han dedicat la vida a l'ofici de músic. Les pianistes més habituals van ser Mireia Datzira i Pilar Pla.

La coral tampoc va oblidar els aspectes organitzatius i socials: diverses comissions, caps de setmana cantant, i fins i tot tres números de la revista Ariadna-News:

El Cor Ariadna va cessar l'activitat el 1983 i crec que té encara una gran presència en la memòria dels cantaires.

Fragment de uma auca del curs 1989 aparegut a la revista Aura de l'Institut Lluís de Peguera

*   *   *   *   *   

Del programa citat de música per a dos i tres cors i fruit de la recerca musicològica del director de la coral, podeu consultar una de les peces:

Partitura de In te Domine Speravi (per a dos cors) anònim del segle XVIII de l'arxiu de la Seu de Manresa.PDF

Per saber-ne més:
http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2015/01/el-mon-coral-manresa-despres-de-1900.html